Parthenope

Itàlia és semblant a la Capella Sixtina: una al·legoria desmesurada en la qual apareixen Déu i el diable, el diví i el pagà, les baixes passions i el temor de l’Altíssim, l’abassegador del món i les misèries humanes, amb l’única diferència que justos i pecadors no apareixen separats per un Crist castigador, sinó junts i regirats per obra i gràcia d’un director indulgent i amant de la naturalesa humana, amb totes les seves immarcescibles contradiccions.

Les ciutats són, en els films de Sorrentino com en la realitat, ens vius, fidel reflex de la seva gent –o viceversa–, i cap d’elles expressa tot el que hem dit abans com ho fa Nàpols. La posa davant un mirall que deforma al seu aire i ens la porta a la pantalla, enaltint-la i insultant-la, exercint el privilegi únic de ser fill del lloc, ja que només ells poden parlar malament de la mare. Ho fa a través d’una bellíssima dona a qui dona el nom arcaic de la ciutat en els temps de la Magna Grècia, Parthenope, encarnada en la gloriosa Celeste della Porta, sota l’influx del qual va quedar atrapat el gran Carlos Boyero. Aquesta Parthenope apareix tan carnal i volcànica com evanescent, accessible i elusiva, desitjada i venerada. Della Porta em recorda una altra Parthenope igual de sensual, intel·ligent i inaccessible amb la qual la vida em va creuar fa uns anys.

Una pel·lícula només és universal quan és capaç de portar-nos records. Parthenope ho és. Ens fa viatjar a través dels diferents estrats de la seva societat, capes de paisanatge que parlen d’aristocràcia i de màfia, d’Església i de populatxo, dels tòpics que sembla que es compleixen, un rere l’altre, amb grandesa i sense remissió. Que els tòpics esdevinguin certs ens aporta seguretat en les nostres creences, en els nostres coneixements, en la nostra cultura, ja que els clixés no són sinó la tramoia de l’Univers, la bastida sobre la qual s’organitza una determinada civilització. La de Nàpols es presenta com a grecollatina, encara que aquesta etiqueta quedi massa curta i canònica davant tanta exuberància. Nàpols ha sigut promíscua amb totes les civilitzacions i, com diu Umbral evocant Breton, "Pèrsia és tot el que Grècia no s’ha atrevit a ser". En aquest sentit Nàpols té molt de persa, d’oriental, una frontera que transcendeix el barroc i que queda patent en l’escena de sexe entre Parthenope i el cardenal al sancta sanctorum de San Genaro, coberta Della Porta per tot l’or, les pedres i les joies del tresor que, com serps, es perden entre les seves cames de pecat.

Notícies relacionades

Els efectes del turisme, i de la seva taxa

Protagonistes

La pel·lícula comença evocant el ménage-à-trois incestuós d’Els Somiadors de Bertolucci, un triangle que acaba trencant-se de manera tràgica, una inflexió que treu Parthenope de la seva realitat pel trauma, expulsant-la cap a un exili personal, un viatge d’una sensualitat d’estius perpetus i beneïda insouciance cap a l’academicisme que sembla que guia el dia a dia de l’altra Itàlia, un sud i un nord separats per la distància que existeix entre la vida i les seves expectatives. Malgrat l’evocació de les seves pel·lícules, Sorrentino mai talla el vincle amb el realisme i ens diu que cal fugir del somieig que ell mateix ens serveix amb safata. Després de portar-nos de passeig per la bellesa marítima de Posillipo, ens trasllada a la misèria dels bassi del barri espanyol, cel i infern d’una vila de prínceps i d’obrers cridats a emigrar, condemnats a una eterna enyorança i idealització de la ciutat com a alma mater i que el director destrossa en el discurs del personatge una mica almodovarià de Greta Cool –una Loren demacrada– davant les forces vives de la ciutat.

Diuen els crítics que Sorrentino deixa caure el fil argumental per una simbologia gairebé onírica, però s’hi amaga precisament el missatge de l’autor, ja que no és necessari inventar una trama quan el que se’ns està mostrant és precisament la filatura que dibuixa la ciutat. Sorrentino, com abans Fellini, es permet obviar el cànon, ja que el cànon és Nàpols en si i en la seva desmesura. I en ella trobem representada la comèdia de l’art carnavalesca de la nostra existència, tot el que està bé i malament en el món, el teatre del que som i que Sorrentino no deixa de recordar-nos una vegada i una altra, sempre amb la mateixa mestria.