Els efectes del turisme, i de la seva taxa

La taxa turística és un instrument que durant els últims anys, amb l’extensió del turisme urbà massiu, ha sigut desplegat en diversos països. Aquest recàrrec al cost de la pernoctació en una habitació, apartament o plaça de càmping havia de tenir una doble virtualitat. D’una banda, la de fer que aquesta activitat econòmica aporti recursos per intentar abordar les anomenades externalitats negatives (els costos en matèria de serveis públics, com ara neteja i transport; la reducció de l’oferta d’habitatge de lloguer; els efectes en el medi ambient, com ara l’augment de consum d’aigua i la pressió sobre espais naturals, o, en definitiva, la necessitat de compensar diverses molèsties causades en els residents) que acompanyen els beneficis de l’activitat turística que no han de ser enfosquits pels efectes secundaris d’aquesta última. D’una altra banda, aquestes taxes s’han plantejat com a filtre per moderar la demanda en les destinacions que passen per situacions de saturació, un efecte que en canvi no ha sigut perceptible allà on s’ha aplicat. No s’ha demostrat que afecti la demanda, però en canvi sí que ha distorsionat l’oferta.

L’acord anunciat ahir dobla l’import de la taxa a tot Catalunya i permet a tots els municipis aplicar un recàrrec addicional que fins ara només podia aplicar la capital. L’increment de la taxa oscil·laria segons la categoria de l’establiment, però als municipis que despleguessin per primer cop un recàrrec local es podria arribar a triplicar. L’acord preveu a més que el 25% de la recaptació es destini, no ja a mesures directament relacionades a compensar els efectes secundaris de l’afluència turística o a desenvolupar mesures de modernització de l’oferta, sinó a contribuir a finançar la política d’habitatge.

Si bé ja existeix un cert consens en el fet que en algunes ciutats i en alguns períodes de l’any han arribat a un punt de saturació en la capacitat d’acollida que requereix mesures correctores o compensatòries, això no és necessàriament cert en altres parts del territori. O en períodes de l’any en què es pretén augmentar l’afluència en una estratègia de desestacionalització. La taxa, però, té un caràcter lineal, al llarg de l’any i del territori. Redireccionar part de l’increment dels recursos que s’obtinguin cap a les polítiques d’habitatge s’argumenta per la reducció d’oferta habitacional de lloguer derivada de la pressió turística. Però té un punt de populisme pretendre compensar aquest problema amb un recàrrec que no l’abordi però en canvi pugui ser aplaudit com a punitiu. El nou format de la taxa turística suposa una aportació necessària per a diverses polítiques públiques, entre elles la reestructuració del mateix sector. Però pateix alhora d’algunes incoherències.