Que el malson no es converteixi en realitat
Un grup d’homes i dones en la cinquantena partien des de la seva ciutat en un tren amb totes les comoditats per arribar al seu destí. Després de baixar en una estació anònima, uns autobusos els traslladaven cap a un preciós hotel als afores de la població. Allà són rebuts amb tots els honors per un grup de civils i militars que comencen a instruir-los sobre els pròxims passos que han de fer. La guerra és a l’altre costat de la frontera i la invasió de l’enemic es produirà d’un moment a l’altre. Un exèrcit de drons es distribueix en un camp veí. Final del malson del qual em vaig alegrar despertar-me la nit passada.
La nostra generació no ha conegut guerres. En el record personal de cada un, el que ens explicava el nostre pare sobre la Guerra Civil: l’avi desaparegut al front de batalla a prop de Cervera (Lleida), entre el gener i el febrer de 1939; els assassinats perpetrats per terroristes anarquistes a les localitats controlades per la República; el terror aplicat pels franquistes contra els opositors, una vegada aconseguida la victòria... No són temes dels quals vingui de gust parlar, la memòria és selectiva en els països que més han patit l’horror.
Abans de la invasió russa d’Ucraïna, els Balcans van ser testimoni als anys 90 de l’última gran guerra que va tenir lloc a Europa. A causa de la ruptura de l’antiga Iugoslàvia, de la nit al dia vam entendre les arrels del polvorí que sempre havien sigut els Balcans. Les seves diferències ètniques i religioses; els seus recels històrics arrelats en un identitarisme en què és més important la diferència que la unió.
Aquelles guerres balcàniques, controlades per control remot per les grans potències que van acabar ordenant fronteres i àrees d’influència, no van generar mai el temor que avui genera el nou mapa de la geopolítica internacional.
A l’extrem occidental del gran continent euroasiàtic no vivim la sensació de pànic que tenen avui als països bàltics, Geòrgia, Polònia, o la península d’Escandinàvia. La història els ha ensenyat a no confiar en el seu veí rus. Mesos abans que Rússia envaís Ucraïna, en una conversa que vaig tenir amb qui va ser ministre d’Afers Exteriors, Josep Piqué (mort l’abril del 2023), comentava que un dels focus de tensió internacionals del futur seria el corredor de Suwalki, cent quilòmetres que uneixen les fronteres de l’enclavament rus de Kaliningrad (antiga Prússia Oriental), Lituània i Polònia, amb Bielorússia, Estat titella controlat per Moscou.
El rearmament de la Unió Europea hi és per quedar-se. Donald Trump ha donat l’empenta definitiva. La inversió en defensa per contenir el presumpte enemic catapultarà uns pressupostos que pagarem amb més impostos i més emissió de deute. És necessari per evitar que el malson sigui realitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
