Madrid: ¿Trump, punt d’inflexió?

La UE haurà de prendre decisions amb rapidesa i la política interna dels països també s’haurà d’adaptar. I a Espanya posarà en escac i mat les polítiques de bloc contra bloc dels últims anys. El primer repte serà augmentar la despesa militar. Espanya és lluny del mínim del 2% i inevitablement l’haurà d’apujar. No serà fàcil per a cap país, perquè els pressupostos estan molt ajustats o en números vermells. I a Espanya serà més complicat perquè Sumar –que no és un aliat, sinó un soci del Govern– ja ha dit que no vol més despesa en defensa, sinó més despesa social.

La vicepresidenta Yolanda Díaz ho ha explicitat i cal creure-la, perquè Sumar ha donat proves fefaents d’insolidaritat governamental. Quan el Govern aprova una nova pujada del salari mínim, la vicepresidenta no pot advocar, en la roda de premsa posterior, per apujar el mínim exempt de l’IRPF perquè cap beneficiari hagi de pagar a Hisenda. La decisió és del Consell de Ministres i la vicepresidenta havia de plantejar-ho allà. I acatar la decisió. O dimitir. Però no fa ni una cosa ni l’altra. És clar, Sánchez no vol trencar i xiula quan dues vicepresidentes s’esbronquen en públic. I 15 dies després seguim igual. ¿Pot passar una cosa similar amb la despesa en defensa, quan tots els governs europeus tindran la mateixa patata calenta? No, Espanya no pot permetre’s ser un soci de tercera de la UE.

A més, l’irrealisme de Yolanda Díaz és descomunal. Vol reduir la jornada laboral a 37,5 hores, una decisió rellevant. Per llei i al marge de la negociació col·lectiva. I afirma que el ministre d’Economia, que vol modular la reducció, és "una mala persona". I Sánchez xiula de nou i ho deixa passar, sabent que no passarà. Primer, perquè la concertació social que Yolanda exhibeix exigiria –com amb la reforma laboral– l’acord de la CEOE. Segon, perquè afectarà negativament moltes pimes i sectors i no hi ha majoria per aprovar-la al Congrés. Yolanda, en caiguda lliure a les enquestes, només vol proclamar que només ella és l’esquerra.

¿Pot passar el mateix amb la despesa militar? Tot, inclús el contorsionisme de Sánchez, té límits. Davant d’Europa no podrà xiular, però tampoc vol prescindir de Sumar. Una equació sense solució. Tret de ruptura. Interna, amb Yolanda i s’acaba la festa. O externa, amb Brussel·les i...

Notícies relacionades

L’amic americà

EL PERIÓDICO es reforça

Però Feijóo fins i tot pot patir més. La política del PP reposa sobre un pacte posterior amb Vox per a la investidura. Va passar en moltes autonomies i totes les enquestes diuen que ho hauria de fer així per arribar al Govern de l’Estat. Però a tot Europa l’intervencionisme de Trump i Musk està fent que els partits de centredreta reafirmin el cordó sanitari a l’extrema dreta. Passa a Alemanya, on a Merz, guanyador de les eleccions, ni li passa pel cap pactar amb l’AfD i treballa una coalició amb els socialdemòcrates del SPD. I a Àustria, on malgrat un fracàs inicial que va estar a punt de portar a un govern presidit pel líder de l’extrema dreta –el primer partit en les últimes eleccions– al final s’ha arribat a un pacte per a una coalició centrista de populars, socialistes i liberals.

¿Feijóo pot tenir com a únic horitzó –tret del miracle d’una majoria absoluta– una coalició amb Vox, en contradicció total amb el que volen a Viena i a Berlín? Sánchez predica "el mur" contra la dreta reaccionària i Feijóo no vol pactar res amb el PSOE "sanchista", perquè –diu– que ja no és constitucionalista. Entesos, però la cohesió europea davant de Trump farà cada dia més difícil que els aliats a Brussel·les –el PP i els socialistes– siguin enemics mortals a Madrid. ¿Quant trigaran a admetre-ho Sánchez i Feijóo.