La difícil dissuasió nuclear europea
L’anunci de Donald Trump de desentendre’s progressivament de la seguretat europea ha obert un debat estratègic entre els europeus sobre la necessitat d’arribar a un nivell de dissuasió nuclear que no requereixi el paraigua dels Estats Units. Aquest debat, encara incipient, s’ha accelerat arran de la voluntat de Trump de retirar tropes del continent i del seu acostament a Vladímir Putin amb relació a la guerra d’Ucraïna. El president francès, Emmanuel Macron, i el vencedor de les eleccions alemanyes, Friedrich Merz, han intervingut en aquest sentit, en els últims dies, en resposta a un possible desistiment nord-americà, cosa que ha provocat un autèntic terratrèmol en els esquemes de dissuasió establerts durant la guerra freda. La posició expressada per Merz, a favor del fet que Alemanya i altres països puguin compartir els arsenals nuclears de França i el Regne Unit, ha sacsejat l’escenari europeu. Per la complexitat que comporta i per venir la proposta del país amb el qual francesos i britànics s’han enfrontat en dues ocasions durant el segle XX.
Tot i que les idees intercanviades entre els principals líders europeus encara són de caràcter general, l’objectiu pretès és ambiciós: disposar d’una força nuclear pròpia, i prou efectiva, per dissuadir Rússia de l’ús d’armes nuclears contra Europa. N’hi ha prou amb recordar que Rússia disposa de més de 6.000 caps nuclears, mentre que França i el Regne Unit –els dos únics països europeus que en disposen– en sumen una mica més de 500. Per tant, sortir del paraigua que suposen els 5.500 caps nuclears dels Estats Units hauria d’anar acompanyat, necessàriament, d’un augment de la potència dissuasiva nuclear europea si Europa no vol quedar a mercè de l’amenaça russa.
D’altra banda, aquest augment no es mesura només en caps nuclears, sinó en capacitat de transformar el que avui són els arsenals de dos països en una força nuclear operativa de caràcter europeu. Macron s’ha manifestat a favor d’estudiar aquesta possibilitat, però França sempre ha advertit, fins ara, que les seves ogives nuclears només poden ser manejades per l’alt cap francès. Pel que fa al Regne Unit –en què el submarí portador dels míssils que serien llançats en cas d’atac nuclear rus ha de recalar periòdicament en una base nord-americana per manteniment–, participar en una opció continental seria difícilment compatible amb la seva històrica relació privilegiada amb els Estats Units. El desplegament, però, de la nova política exterior nord-americana, de confrontació econòmica amb la UE i de renúncia dels compromisos que van conduir a crear l’Aliança Atlàntica, pot produir moviments impensables fins fa uns mesos. El repte per a Europa és majúscul, ja que la Unió com a tal tampoc existeix en el pla militar convencional. No només perquè es va materialitzar entorn d’una opció tova, donant prioritat a la cooperació sobre la defensa, sinó perquè disposa de 17 models diferents de tancs de combat, 28 tipus de destructors i 20 classes de caçabombarders. És a dir, que abans de plantejar-se l’existència d’una força nuclear pròpia té molt per fer, i molt per invertir en defensa, si vol presentar-se a les fronteres de l’est amb capacitat de dissuasió.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
