La mutació de la subhasta catalana
Carles Puigdemont y Santos Cerdán (PSOE) se reúnen en Bruselas para tratar la investidura, en octubre de 2023 /
Part de la política catalana dels últims 20 anys s’explica per la teoria de la subhasta. L’elaboració de l’Estatut d’Autonomia del 2006 va ser una sobrepuja constant en la qual els partits participants elevaven les seves apostes, una cosa que va reconèixer anys després el president Montilla. Quan a partir del 2012 la qüestió del referèndum va monopolitzar l’agenda catalana –i va condicionar l’espanyola– va tornar a passar el mateix. ERC va exigir una consulta el 2012 a canvi d’investir Artur Mas i d’allà la consulta no referendària del 2014 que, malgrat la seva il·legalitat, ningú es va atrevir a parar. Va continuar amb la llista unitària el 2015 i un full de ruta inexecutable que mai es va arribar a aplicar perquè la necessitat de la CUP per forjar una majoria independentista no només es va emportar a la paperera de la història Mas, sinó que es va saldar amb el compromís de celebrar un referèndum vinculant. El 2017 va tenir lloc i els seus resultats van donar lloc a una declaració d’independència tan estèril per al seu propòsit com a perniciosa des d’un punt de vista polític i judicial, ja que va provocar la destitució de la Generalitat per mitjà de l’article 155 de la Constitució i el processament dels líders independentistes, alguns dels quals van ser empresonats, jutjats, condemnats, indultats i amnistiats. D’altres es mantenen encara en rebel·lia.
I tot això va passar perquè la competència constant entre Junts (anteriorment CiU) i ERC els portava constantment a un joc de la gallina al qual cap posava fre. El fracàs del procés i l’arribada de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat podien fer pensar que s’havia posat fi a aquesta dinàmica. Però no ha sigut així, ja que la subhasta s’ha mantingut, només que metamorfosada. Ara la subhasta és una competició entre ERC i Junts per qui aconsegueix més prebendes del Govern d’Espanya una cosa que és possible per la dependència que té d’aquests partits.
Notícies relacionadesNomés així s’explica que en paral·lel a la reactivació dels organismes intergovernamentals entre el govern central i el de la Generalitat (la Comissió Mixta d’Infraestructures, la Comissió Bilateral o de la Comissió de Transferències), es concedeixi protagonisme a ERC i a Junts perquè puguin fer ostentació dels èxits aconseguits a canvi de mantenir el seu suport a Pedro Sánchez. Això va ser el que va passar en la insòlita compareixença a la seu del govern català de la secretària general d’ERC per anunciar, just abans de la celebració de la Comissió Mixta d’Infraestructures en la qual es decidia, la nova empresa mixta de trens de Rodalies. O que, com a avantsala al Consell de Política Fiscal, s’anunciés que ERC havia pactat amb el Govern una quitació del FLA. O que Junts supediti el seu suport immediat a la cessió de les competències en immigració.
Aspirar a la millora de l’autogovern és legítim però fer-ho a tall de mercadeig, generant inseguretat jurídica i imprevisibilitat, amb reformes institucionals allunyades del consens i que s’exhibeixen com a trofeus, és molt negligent i els socialistes com a partit responsable no haurien de promoure-ho.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
