Trump i Zelenski
Matar el pare americà
Pot ser que la grollera emboscada de Trump i Vance a Zelenski tingui un efecte terapèutic, com si fos un esdeveniment de no retorn, el punt d’inflexió que ens faci obrir els ulls. Com ens passava amb l’esbirro que ens mantenia a ratlla al pati de l’escola sense que aconseguíssim reaccionar, els gàngsters que han fet caure la porta de la Casa Blanca tenien el món paralitzat i en estat de xoc fins aquest divendres passat. Però n’hi ha hagut prou amb cinc minuts de consternació en directe perquè el gruix dels europeus ens hàgim adonat que ha arribat l’hora de matar el nostre pare americà. El que va saltar pels aires al Despatx Oval amb la gestualitat hitleriana de Trump i Vance va ser més transcendent que la mera reordenació de la diplomàcia internacional i té conseqüències que van més enllà de la guerra d’Ucraïna. Zelenski abandonant la Casa Blanca sol i vexat, però alliberat, era una representació de tots nosaltres fugint de la casa del pare, que antigament ens protegia i influïa, i hem descobert a la fi que es tractava d’un maltractador i un sàdic, a més d’un cretí. El que va saltar pels aires no va ser només la política sinó sobretot la nostra dependència econòmica i social del que anomenem cultura americana, la nostra admiració autoimposada per una manera d’entendre el món que va colonitzar la nostra educació sentimental a través de les pel·lícules, els llibres, l’economia i tots els seus derivats.
Mala ficció
Unes quantes generacions d’europeus vam créixer amb la idea que les coses bones arribaven sempre des de l’altre costat de l’Atlàntic, i que nosaltres érem uns pobres subdesenvolupats que no teníem res a fer al costat de l’infinit progrés capitalista que venia del més enllà americà. Cert, des de fa temps començàvem a sospitar que el somni americà era una mala ficció que no es creien ni ells mateixos per amagar el seu col·lapse capitalista, amb les seves periòdiques matances col·lectives, els seus inexistents drets socials i el seu ridícul culte al salvatge mercat lliure. Però ha fet falta que un monstre guanyés les eleccions perquè ens comencéssim a adonar de la magnitud de la tragèdia. La paradoxa, encara inconcebible, és que han guanyat democràticament els que volen liquidar la democràcia. Després dels seus afronts a Palestina, el Canadà, Groenlàndia, Panamà, Mèxic, Europa i tots els que s’atreveixen a no agenollar-se davant la seva prepotència, va arribar el moment de l’aquelarre definitiu, en el qual el xèrif i els seus esbirros es van passar de llestos en la seva grollera emboscada a Zelenski. Després d’aquesta última salvatjada, i malgrat que als EUA, els demòcrates, Kamala Harris i els intel·lectuals indignats estan desapareguts en combat, la resta del món sembla haver començat a despertar-se d’una vegada. Com va dir encertadament el futur canceller Merz, hem començat a independitzar-nos dels EUA. I no només del seu caduc i tòxic neoliberalisme: ja no ens fan falta ni el seu menjar ràpid, ni els seus cotxes, ni les seves magnífiques sèries o pel·lícules. El món, per sort, és molt més gran. La infància en la qual vam ser educats per un pare ferotge i menyspreable ha acabat i comencem a emancipar-nos. Bon vent.
