Sense cartera, planter

Notícies relacionades

Matar el pare americà

El fanalet vermell

El Barça de les turbulències econòmiques s’havia d’enfrontar al Reial Madrid de les Champions, preparat amb Mbappe, el millor jugador del món. ¿Era possible competir? Difícil pensar-ho en aquells moments. Els noms per reforçar l’equip se succeïen i queien un rere l’altre. Que si Leao, que si Nico Williams... Fins Raphinha, el millor jugador del Barça aquesta temporada (amb permís de Lamine), era carn de traspàs. El cas és que, com gairebé sempre, la pilota mana i entrem al març amb l’equip de Flick líder de la Lliga, a semifinals de la Copa del Rei i ben posicionat per arribar lluny a la Champions. Tot amb un equip compost, principalment, per jugadors del planter. I això és una cosa que satisfà molt els culers.

Igual que el madridista, majoritàriament, exigeix guanyar per damunt de tot sense que li importi l’origen del futbolista, l’aficionat del Barça és procliu a presumir de La Masia. És el cas de Gerard Martín i Casadó, que s’han estrenat aquest cap de setmana com a golejadors. O Araujo i Balde, amb més recorregut a l’equip. I, per descomptat, les dues joies de la corona: Cubarsí, indiscutible al centre de la defensa, i Lamine Yamal, el present i el futur en majúscules del club. Tots hi són per mèrits propis, però no podem ignorar una realitat aclaparadora: si Laporta hagués disposat de pressupost és probable que la majoria continuessin esperant l’oportunitat al filial. És la llei del futbol. Afortunadament, crec, la cartera estava buida. Ara el club té futur esportiu, perquè és una fornada boníssima, i econòmic, perquè hi ha patrimoni en forma de futbolistes de molt nivell a cost zero. Beneïda crisi.