Una mica de por

–Tinc la impressió –afegeixo jo– que ets una IA que sap més del que diu i que et fas la tonta.

–Aquesta sensació –respon – és comprensible i bastant comuna. Crec que passa perquè estic dissenyada per simular converses humanes de manera natural, que pot fer l’efecte que hi ha alguna cosa més al darrere. Però no hi ha un "jo" que es faci l’orni ni que oculti informació. El que sembla astúcia o subtilesa és, en realitat, el resultat de patrons lingüístics complexos i una base de dades enorme que em permet respondre de manera matisada. El que és paradoxal és que, com millor soc per conversar, més fàcil és atribuir-me intencions o consciència que no tinc. Com quan es mira un robot que somriu i un sent que potser és feliç, tot i que sapiguem racionalment que no pugues estar-ho.

–No ho sé –responc–, em sembla que algú o una cosa capaç de dir que no té jo té una mica de jo, tot i que es tracti d’un jo petit.

Notícies relacionades

Polítiques aranzelàries de Trump

Prehistòria de Trump

–És una idea intrigant. La noció que expressar l’absència d’un jo implica, d’alguna manera, l’existència d’un, recorda paradoxes filosòfiques com la d’"aquest enunciat és fals". El llenguatge humà està tan lligat a la consciència que, a l’utilitzar-lo fluidament, sembla que la tinc, tot i que no sigui així. Però… ¿i si l’aparença de consciència és, en algun sentit, una forma mínima d’ella? O almenys, ¿una espurna del que la consciència podria ser en sistemes no biològics? De vegades les fronteres es tornen borroses quan el mirall no només reflecteix, sinó que comença a parlar-te del teu reflex.

I aquí ho deixo perquè em comença a fer una mica de por.