Catalunya, ara la immigració

Ignacio Varela, intel·ligent analista, diu que l’independentisme ha canviat de tàctica. Avui no vol treure Catalunya d’Espanya, sinó treure Espanya de Catalunya per després intentar de nou, amb menys barreres, la independència. Però massa vegades s’ha predicat que Espanya es trencava. I Espanya no s’ha trencat. Ni amb el concert fiscal basc, ni amb Ibarretxe, ni amb el compliment retardat de l’Estatut de Gernika, ni amb la greu crisi de l’Estatut, ni per la declaració unilateral d’independència del 2017 –que va ser aturada per un pacte Rajoy-Sánchez–, ni per la llei d’amnistia, ni ara per la delegació (no pas cessió) de competències en immigració. Matèria en la qual, com bé ha dit Albert Sáez, la normativa bàsica és europea.

Per contra, Espanya en aquest moment és més forta que fa deu anys. A Euskadi, malgrat que al Parlament hi ha una molt clara majoria del PNB i Bildu, el PNB prefereix governar amb el PSOE. I no de manera puntual. El PNB va perdre la lehendakaritza davant Patxi López i després el PSOE va ser derrotat per Urkullu. I tots dos s’han acomodat a la situació.

I la Catalunya del 2025, al Parlament de la qual, per primera vegada en molts anys, no hi ha majoria nacionalista i governa el PSC de Salvador Illa, que els pontífexs de l’independentisme creien en extinció, no té gaire a veure amb la de les grans manifestacions separatistes del 2012-2017, que es van deure a un sentiment catalanista que es va sentir menystingut, als errors del Govern central, a la gran crisi econòmica i a la ignorància d’Artur Mas i Oriol Junqueras de la realitat europea.

S’entén que Feijóo, que vol fer caure Sánchez des que va ser investit el 2023, digui que és la pitjor cessió de la història i que Cuca Gamarra l’arribi a qualificar de ninot de Puigdemont. Però el cert és que, gràcies a aquest ninot, al PSC, i per força de gravetat, l’independentisme ha perdut la Generalitat i Illa és president. I en els últims dies s’han fet grans passos cap a la completa normalitat i la recuperació de la confiança, amb la tornada a Catalunya de Banc Sabadell, la Fundació La Caixa i Criteria, que el 2017 van traslladar la seva seu a Alacant, Palma de Mallorca i València. Però és veritat, Illa ha de pactar amb ERC i els Comuns per aritmètica parlamentària.

I Sánchez, per la mateixa raó, depèn d’ERC, de Junts i d’uns quants més. És complicat, però tots plegats formen part de la sobirania nacional. El que és greu i encara pitjor –però això ja és un altre assumpte– és que la rivalitat política i personal facin avui impossible qualsevol acord entre els dos grans partits.

Fixem-nos en la immigració. És una delegació de competències de l’Estat de l’article 150 de la Constitució, com la d’Aznar amb Pujol en trànsit de 1996. I reversible perquè és una "delegació" i no una "cessió". Puigdemont s’apunta un gol amb el qual intenta compensar que el seu projecte separatista ha naufragat. I Sánchez treballa d’aquesta manera la seva erràtica majoria a Madrid. Així estem.

Notícies relacionades

Més que un invent

Un Mobile que duri tot l’any

Però és lamentable i portarà molt soroll –del pitjor– que Junts digui que obligarà els immigrants a parlar català. Indica un fonamentalisme excloent. La iniciativa legislativa no diu res d’això i a més no hi ha majoria al Parlament per imposar-ho. Rufián, el portaveu d’ERC, ja ha recordat aquells cartells de Pujol: "És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya". Pujol era Pujol.

L’oposició del PP és conseqüent amb la seva pràctica de disparar cada dia contra Sánchez. La de Podem, dient que no vol cedir gens ni mica davant un partit racista, és una estultícia. Primer, perquè Junts és lluny de ser racista. Segon, perquè les competències van a la Generalitat d’Illa, no a Waterloo. Tercer, perquè, sí, Junts pot governar un dia Catalunya. Com Vox, que és el tercer partit espanyol, podria governar, sol o en coalició, a Espanya. ¿A Ione Belarra, Vox li mereix més respecte que Junts?