La memòria absent de la pandèmia

El dia 6 de març de 2020 es documentà la primera persona morta per la Covid-19 a Catalunya, una malaltia que havia provocat centenars de morts a Europa i Àsia i que es convertí en una pandèmia global. Els governs del món van adoptar mesures excepcionals, com el confinament obligatori de tota la població, la restricció dels desplaçaments, l’aturada de gairebé tota l’activitat econòmica i el distanciament per evitar el contacte entre les persones.

La crisi provocada per l'expansió de la malaltia va ser de naturalesa multidimensional. En primer lloc, es va evidenciar el col·lapse del sistema sanitari, que va desencadenar una crisi política i va posar de manifest l'infrafinançament de la sanitat pública i la investigació, així com la fragilitat del sistema d'atenció als col·lectius vulnerables, com la gent gran, entre d'altres. A més, el confinament obligatori va originar també una crisi econòmica, ja que va obligar al tancament dels centres de treball. En aquest context, els sectors econòmics més influents van exigir compensacions milionàries als governs que van aturar la seva activitat per protegir la salut i la vida de la ciutadania.

Les conseqüències socials de la pandèmia i del confinament, així com el seu impacte en la vida material i emocional de milions de persones, han convertit aquest període en un dels episodis més disruptius de les nostres vides. Per il·lustrar-ho amb dos exemples, em referiré a la situació de la gent jove i de les persones grans. Totes les escoles i universitats van tancar les seves portes, i durant mesos infants, adolescents i joves es van veure privats del contacte amb les seves amistats i la família, alterant de manera abrupta el seu desenvolupament escolar, emocional i social. D'altra banda, les persones que vivien a les residències de gent gran van patir una atenció mèdica insuficient que va provocar centenars de morts en condicions que, en alguns casos, encara s'han d'aclarir, a més d’obligar els residents a viure en una soledat forçada durant mesos. 

Tot i haver sacsejat les nostres vides en diverses onades de la malaltia, haver posat contra les cordes el sistema econòmic i haver provocat milions de morts arreu del món, cinc anys després, sembla que hem enviat aquells records al fons dels nostres arxius personals i col·lectius, sense deixar-los cristal·litzar en un record compartit consolidat. No es tracta només d’una voluntat de superació inconscient o d’un desig de mirar endavant apartant els moments difícils, sinó d’un fenomen més profund: un buit en la memòria col·lectiva.

Els records individuals es construeixen en el marc social, estan influïts per les narratives compartides i necessiten d’una imatge col·lectiva també per a construir-se i validar-se. En aquest sentit, doncs, la pandèmia i el confinament semblen no tenir un relat col·lectiu clar, cosa que no és casual ni es pot atribuir només a la voluntat o la manca de voluntat individuals. L’oblit és una opció que pot funcionar com a mecanisme de protecció psicològica durant un temps, però també és un mecanisme de protecció política de les classes dominants i dels governs dels estats que van fracassar en la prevenció i en l’empara dels seus ciutadans i volen imposar el relat de la “superació” de l’adversitat, del “triomf” davant del virus front al relat del “fracàs” del sistema o del que es pregunta “com vam poder arribar fins on vam arribar i com podem evita que es repeteixi”.

El paper de les institucions públiques és fonamental en aquest buit memorial. Els estats i les classes dirigents, han apostat per un relat que aposta per no mirar enrere i minimitzar el record (en el seu extrem hi ha les directament negacionistes). És la narració de la superació en col·lectiu, que fa referència a la suma de moltes superacions individuals: del compromís de les treballadores essencials, de l’esforç de les famílies confinades a les cases, de la compassió de les iniciatives solidàries... Aquesta narració de la resiliència en moments de dificultat caracteritza “mirar enrere” com si fos un símbol de debilitat. 

En canvi, fer-ho representaria haver d’afrontar les deficiències del sistema sanitari, el drama de les residències de gent gran, les conseqüències psicològiques i en l’aprenentatge del jovent i unes decisions polítiques, com la solitud imposada o el bloqueig de l’accés lliure a la informació, discutibles èticament, i per tant, susceptibles de ser revisades.

Es tracta, en definitiva, d’un relat individualista que desplaça la crítica i evita abordar el fet que algunes mesures excepcionals, malgrat que eren necessàries, van suposar de facto una conculcació de drets bàsics. No reconèixer aquestes vulneracions impedeix el dret a la reparació, la restitució material, social, psicològica i simbòlica necessària per completar el dol.

Sense memòria crítica no hi ha reparació, i sense reparació no es poden completar el dols. 

El silenci al voltant de la pandèmia i el confinament, doncs, no és casual. Avui dia el trenquen les associacions que s’han creat per aclarir alguns fets concrets, com les morts en les residències de gent gran. Són entitats sense una trajectòria social i política prèvia que demanden transparència. La seva tasca es mou més en l’àmbit de la justícia i la recerca de la veritat que no pas en la creació d’una narrativa. Ara bé, tota aquesta feina és imprescindible per aconseguir la informació que es va negar en el seu moment i que ara segueix sent tan difícil d’aconseguir, i d’aquesta manera fer camí cap a la reparació per completar el dol. 

Aquesta seria una via per assolir la cristal·lització d’una memòria col·lectiva.

Notícies relacionades

Més que un invent

Un Mobile que duri tot l’any

Així doncs, a cinc anys de la pandèmia i el confinament, la falta d’un relat compartit impedeix tancar dols, i això no només respon a una qüestió psicològica o social, sinó també a dinàmiques polítiques i institucionals. Les seqüeles encara són ben visibles i encara és ben present la sensació de fragilitat que vam sentir aleshores. 

Construir una memòria col·lectiva que abordi aquestes qüestions podria obrir debats incòmodes i tornaria a ser, com sempre en termes memorials, una lluita cultural. Tard o d’hora, es consolidarà un relat col·lectiu, i la pregunta avui és qui el liderarà i quina forma prendrà, i si aconseguirà desplaçar el mite de la superació i el triomf que interessa a les classes dirigents.