Llei de l’eutanàsia
Clemència per a l’Eva
No soc mare. Mai experimentaré la joia de veure un fill somriure. Però tampoc tindré el dolor inefable de perdre’l, no hauré d’enfrontar-me a la seva mort, una circumstància biològica remota, tot i que possible. Aquest patiment, el dels pares davant la mort, sempre prematur, de l’ésser a qui van donar la vida, només el coneixen els que han tingut la desgràcia de patir-lo. És d’aquests sentiments que escapen a l’empatia, no hi arriba, per comprendre’l, voler posar-se al lloc de l’altre, intentar-ho únicament serveix perquè la distància augmenti i, també, la soledat. Sols, i desemparats, fins i tot en el llenguatge, almenys l’espanyol. La nostra llengua no ha sigut capaç de trobar una paraula que defineixi aquests pares, huérfilos, podria ser. La Federació Espanyola de Pares de Nens amb Càncer va suggerir aquest terme a la RAE el 2017.
Mare, no. Filla, sí. Ho he sigut, ho vaig ser, vaig deixar de ser-ho o pot ser que encara ho sigui, que continuem sent fills tot i que els nostres pares morin, que els verbs siguin, ells sí, immunes a la malaltia i la mort. L’orfandat et trenca, et parteix l’espina dorsal per la meitat, el líquid cefalorraquidi s’escampa, ho taca tot, com la bilis negra que recorre el dol, la columna que et sostenia es corba i has d’acceptar que mai tornaràs a redreçar-te, caminaràs així, doblegada, torçada, la resta de la teva vida, sense ells. A la meva mare no vaig poder assistir-la en la seva mort, però al meu pare sí, vaig estar al seu costat els cinc dies que es va prolongar la sedació. Feia dos mesos que havia anat amb ell a una consulta en què la seva metge de capçalera li va dir "jo no soc objectora", i es va mostrar compassiva i atenta, sensible al seu patiment, entregada a les seves cures, ja pal·liatives.
Notícies relacionadesEl meu pare sempre va manifestar el seu desig de morir amb dignitat, però al final, quan va arribar el moment, la decisió, no va demanar l’eutanàsia, tot i que sí ser a casa. I allà va acudir l’equip que el va atendre en els seus últims dies, una doctora i una infermera, a les quals, 48 hores després que la sedació hagués començat, els vaig pregar, entre llàgrimes, al saló, mentre ell jeia a la seva habitació sumit ja en la inconsciència dels fàrmacs, que evitessin que el seu patiment es prolongués. Però la seva agonia va seguir. La seva mort es va produir als dos dies d’aquell prec meu, que va quedar desatès.
Avui torno a demanar clemència, aquesta vegada a uns pares, els de la Noelia, la jove de 24 anys, paraplègica després d’un intent de suïcidi, que va sol·licitar l’eutanàsia l’abril del 2024. La Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya l’hi va concedir, al tractar-se d’"una situació clínica no recuperable" que li genera "dependència greu, dolor i patiment crònic i impossibilitant", però la decisió va ser recorreguda davant els tribunals pel seu pare amb l’ajuda de la fundació ultracatòlica Abogados Cristianos. "Vull acabar d’una vegada", va dir l’Eva, fa uns dies, en el primer judici per un cas de mort digna a Espanya. Desconec els motius que la van portar a mirar d’acabar amb la seva vida; el seu pare afirma en la demanda que pateix un trastorn obsessivocompulsiu amb idees suïcides. Però sí que sé que la llei de regulació de l’eutanàsia és plenament garant i, una vegada aprovada la sol·licitud per un comitè mèdic, la norma ha de ser aplicada.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
