Immigració
Exterioritzar simbologia
El president de Junts, Carles Puigdemont, durante la rueda de prensa del traspaso de inmigración /
El pacte sobre immigració ha generat molt diverses reaccions. D’entrada, la presentació de l’acord de la nova normativa. Junts ho ha escenificat quasi com si es tractés d’una qüestió entre ens sobirans, en igualtat de condicions. A so de bombo i platerets. Un pas endavant cap a l’assumpció d’unes responsabilitats que pertoquen a una estructura d’estat. Ho ha dit el mateix Carles Puigdemont: "Competències que normalment exerceixen els estats; així, Catalunya estarà molt més preparada per al seu futur com a nació". Control de la immigració, presència a les fronteres, més mossos, la insinuació que el català ha de ser un "requisit indispensable per a la integració plena". A l’altra banda, la posada en escena de PSOE i PSC ha estat discreta, en veu baixa, parlant de la necessitat de la descentralització i del fet que Catalunya "és terra d’acollida".
Després, les declaracions previsibles de PP i Vox. "Una humiliació sense precedents", segons Núñez Feijóo, o "un pacte criminal", a parer de l’extrema dreta, mentre que Díaz Ayuso hi veu pràcticament un cop d’estat, una militarització ("un nou exèrcit") de la policia autonòmica. O, a l’altra banda de l’espectre polític, les acusacions duríssimes (i em penso que desproporcionades) d’Ione Belarra, al capdavant de Podem, titllant Junts de partit racista fins que no es demostri el contrari.
Anem a pams. Ni Junts podrà fer el que li plagui (¡d’entrada, hauria de tornar a governar!), ni les transferències són una antesala (per discreta que sigui) de la independència. La nova llei no deixa de ser una mena de brindis al sol que exterioritza simbologia i que, a la pràctica, ni tan sols podrà incidir en la necessitat de demostrar el coneixement de la llengua, tal com va deixar clar la desastrosa sentència sobre l’Estatut del Tribunal Constitucional. El que és lamentable i trist és que aquesta part de les muntanyes es percebi com un monstre devorador d’essències i drets més que no pas com un ridícul ratolí enjogassat. Ens ensenya en quin país vivim.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
