El fals periodista de la Casa Blanca

Glenn té carnet de premsa, està acreditat davant la Casa Blanca i gaudeix d’accés al president nord-americà i als que el visiten al Despatx Oval, però no és un periodista. És un propagandista, un activista que treballa per a un suposat mitjà de comunicació, Real America’s Voice, que és portaveu de teories conspiradores d’extrema dreta i que acull el pòdcast de Steve Bannon després que fos expulsat de YouTube i de Spotify. La carrera de Glenn –marit de la congressista Marjorie T. Greene, trumpista entre tots els trumpistes– se sustenta en la devoció que mostra per Trump i el moviment MAGA, sota el noble paraigua de la llibertat d’expressió.

Com a periodista, Glenn es va afegir a la humiliació de Zelenski al Despatx Oval. Els comentaris malintencionats sobre la seva estratègia d’imatge són munició habitual de l’ampli arsenal de crítiques al president ucraïnès des de trinxeres fringe a esquerra i dreta. Trump va fer broma sobre això abans de la reunió al Despatx Oval i Glenn, obedient com tot bon propagandista, va seguir l’exemple en la seva interlocució al mateix Despatx Oval.

Bonisme és una de les acusacions habituals a l’esquerra i al progressisme des de les files de la dreta i l’extrema dreta. És una acusació antiga, tant que fa temps que va arrelar en la conversa pública i ara s’utilitza de manera acrítica. El bonisme equival a una interpretació ideologitzada de la realitat (la condició humana, les relacions socials, el progrés de les societats) basada en una visió simplista que ofereix receptes i polítiques sense conseqüències pràctiques i, fins i tot, contraproduents. En el context de la guerra cultural, en l’àmbit comunicatiu va sorgir un corrent contrari, establert suposadament en la realitat i que "sense complexos" denunciava el simplisme i les nefastes conseqüències del bonisme. Hi havia periodistes "sense complexos" en els mitjans tradicionals (la ràdio i les tertúlies televisives, sobretot), però va ser en l’entorn digital (la blogosfera, les xarxes, els nous mitjans) on l’antibonisme va florir: sense anar gaire lluny, Bannon es va convertir en un actor polític gràcies a Breitbart News. Coses del màrqueting, aquest antibonisme no es va vestir amb el vestit que li va a mida (malisme) i es va embolicar en la bandera de la llibertat d’expressió per situar-se a l’avantguarda de l’onada reaccionària.

D’aquest planter inesgotable de portaveus malistes és del que es va nodrir l’estratègia comunicativa de l’extrema dreta, el representant més destacat de la qual és Trump. Si el bonisme és empàtic, cursi, optimista i orgullosament idealista, el malisme és malcarat, enredaire, bergant i autoproclamat realista. El malisme disfruta fent escandalitzar el bonisme, que reacciona demanant que se’l prohibeixi i se’l silenciï, la qual cosa alimenta la seva retòrica de la llibertat.

Notícies relacionades

La tornada de l’‘ànima’ de La Caixa

La UE es rearma

I així hem arribat al punt en què dos polítics i un propagandista, com esbirros al pati de l’escola, humilien en directe el president d’un país en guerra, envaït pel seu veí, entre la gresca de la claca digital encapçalada per un multimilionari propietari d’una xarxa social.

Potser ha arribat el moment que el periodisme, al marge d’informar, digui que no: que un periodista a la Casa Blanca no s’ha d’erigir en portaveu del que molesta o no el poble nord-americà; que emetre opinions no et converteix en periodista; que, encara que Brian Glenn es vesteixi amb el vestit de periodista, va despullat: no és un periodista; és un propagandista al servei d’una ideologia.