Parlem de les cures

Per què no és transformadora aquesta mirada simple i reduccionista? D’entrada, per tres raons que intentaré apuntar: no visibilitza a qui acaba exercint les cures, no explica de què parlem quan ens referim a les cures i finalment no reconeix les estratègies de resistència que hem utilitzat i utilitzem les dones per cuidar i cuidar-nos.

El mal anomenat primer món està resolent la crisi de les cures a través d’externalitzar-les dipositant la responsabilitat en dones de nou, però aquest cop en condicions de vulnerabilitat i precarietat. Majoritàriament són dones migrades que han hagut d’abandonar els seus països per situacions d’explotació i precarietat econòmica que generalment hem generat els països que som receptors d’aquesta immigració. És el que anomenem cicle de les cures. Es tracta d’un fals avenç en la igualtat i la corresponsabilitat que aconsegueix invisibilitzar el fet que és impossible sostenir la vida, en termes de requeriments materials, socials, de salut i emocionals, si no és a costa d’una nova vulnerabilització de dones menys privilegiades que nosaltres. L’alternativa? Canviar un model social insostenible i posar realment la vida al centre. Per tant, és una frivolitat enunciar que hem aconseguit més quotes de corresponsabilitat sense parlar de la feminització de la pobresa sobretot de les dones que venen a cuidar "les nostres" persones dependents i que han hagut d’abandonar "les seves" persones dependents, sense parlar de la salut mental de les dones cuidadores o sense parlar de racisme.

Atendre vincles

Notícies relacionades

Exterioritzar simbologia

Desolació a l’espai

En segon lloc, una altra deriva del sistema capitalista i patriarcal és menystenir totes aquelles cures que no són visibles i tangibles però que són imprescindibles per mantenir cohesionada una societat que està, per cert, cada cop més fragmentada. Parlem dels vincles, els afectes, l’acompanyament educatiu a nens i nenes, els temps compartits dedicats a la gent gran, els temps d’escolta als nostres entorns afectius, el consol als dols i, en definitiva, els processos vitals. És la part menys visible del que hem mal anomenat càrrega mental. És interessant fixar-nos en el fet que, ni tan sols quan hem intentat visibilitzar allò que és menys concret, no hem trobat un concepte que realment posi en valor atendre els vincles, allò que no és mesurable però que sí que és imprescindible. Som majoritàriament les dones –i les persones dissidents de gènere– les que estem posant aquesta mirada a la vida. Però no és només una qüestió de compartir amb els homes: és un canvi de mirada social urgent.

En tercer lloc, i tenint en compte tot això, teixim una xarxa d’afectes i vincles que transcendeixen la lògica capitalista i patriarcal. Xarxes que, massa sovint, són invisibles i que en les seves diverses formes posen la tendresa i la cura com a prioritat. Així doncs, en aquest 8 de març, més enllà dels eslògans, ens hem de preguntar: reivindiquem prou unes polítiques públiques que entenguin el que és urgent i prioritari d’aquesta proposta política.