Lídia Pitarch Rodriguez, sergenta de la Guàrdia Urbana: «Les normes del carrer són masculines»

¿Sap quantes en són?

No ho sabem. De les 1.384 persones sense llar, s’estima que entre el 10% i el 13% són dones. El carrer és masculí. Els homes marquen les normes.

¿També allí?

I per cada any que les dones viuen en el sensellarisme, augmenten un 70% les possibilitats de ser víctimes de violència. Per això esgoten totes les opcions abans d’arribar al carrer. El problema és que no tenim cap manera de saber quantes estan en la foscor, oscil·lant entre un sofà, un portal, una habitació en un pis ocupat. A Anglaterra, calculen que són un 60%. 

¿Hi ha trets que les agermanin?

A Ciutat Vella, la majoria de dones són molt joves, itinerants, procedents d’altres zones de Catalunya o d’altres llocs del món, o migrades. Pensem que no tenen a veure amb la nostra realitat i, veient els seus itineraris, podrien ser la teva germana, la teva amiga o tu mateixa. Arriben al carrer després d’anys de violència intrafamiliar, de relacions disfuncionals, d’amistats que les han portat a entorns insegurs. D’altres són per un acte de rebel·lia, o perquè no tenen manera d’obtenir feina i no poden pagar un lloguer. ¿Quina sortida hi ha si no tenim un sistema d’habitatge social que les aculli?

¿Es poden ubicar en el pla les seves eleccions?

Si estan acompanyades, no depèn d’elles. Acostumen a ser parcs o assentaments de 20 o 25 persones (em va impactar que estiguessin sota el pont de la Ronda Litoral, zona que depèn de l’autoritat portuària). Si estan soles, busquen llocs pròxims a comissaries, estacions de tren, llocs il·luminats i de fàcil accés.

Ser visibles, però llavors molesten.

«¡Traieu els bancs; així, mort el gos, morta la ràbia!», ens va dir un cambrer de la plaça Reial. Però, si poses pilons on se sentien segures, o un banc individual amb braços, aniran quatre carrers més enllà, on és més fosc, hi haurà menys persones a qui avisar i segurament els passaran coses. M’agradaria que es pensés l’espai públic des de la perspectiva de gènere de les dones que hi viuen.

No encaixen a la Barcelona de postal.

Noto cada vegada menys comprensió. He sentit queixes –i és literal– de l’estil: «Traieu-la de la zona verda de davant de casa perquè és on porto el meu gos a fer pipi i caca». No hi ha consciència que són persones que necessiten una comunitat que els aculli. I em preocupa molt la joventut que veu certs continguts en xarxes. Et trobes incidents –molt esporàdics– de joves que han tirat pedres, insultat o vexat una persona sense llar.

Potser algunes xifres els facin pensar.

Nou de cada deu pateixen violències i arriba un punt en què ho normalitzen. Els poden haver trencat una cadira a l’esquena i les poden haver obligat a intercanviar sexe per drogues o per una habitació on deixar les coses i dormir, i elles neguen haver patit violència. Set de cada deu decideixen no denunciar. Per por de represàlies i perquè l’home amb qui han creat vincle al carrer i abusa d’elles també les protegeix –trencar és exposar-se que molts d’altres abusin d’elles–, cosa que al sistema policial i judicial encara li costa molt d’entendre.

¿Què els costa entendre?

Per exemple, va sortir una sentència sobre la credibilitat de les víctimes de violència que demanava que la dona mostri que s’ha quedat consternada, que no hi hagi llacunes en el seu relat, que vulgui denunciar i es mantingui ferma en la denúncia, que vagi als Mossos, que es presenti a la vista oral mantenint la coherència. Si pateixes una síndrome posttraumàtica, no compliràs cap d’aquests criteris.

Estan a mercè de la xarxa assistencial.

Però no hi ha un acompanyament integral. L’atenció en la denúncia, l’ajuda sociosanitària, els espais segurs perquè puguin consumir sense que les agredeixin, un sostre... tot està fragmentat. A Barcelona, el 95% de l’atenció és per derivació de serveis socials, i només un 10% és de pernoctació. Hi ha molt poques places en pisos, i si són dones que consumeixen i a sobre tenen un gos –probablement el seu únic vincle emocional–, oblida-te’n. 

Notícies relacionades

La remuntada de tots

Katy Perry i les dones eclipsades

¿Quin primer dret reclamaria?

Un espai residencial digne, amb una clau. A partir d’aquí, la resta anirà venint. També m’agradaria que la ciutadania els estengués una mà, tot i que la mosseguin –l’hostilitat és defensiva– i li diguin que no volen res. Hi haurà un dia en què l’agafaran. I pot ser que surtin.