¿Canviarà Trump Espanya?

Starmer, Macron, Merz –que encara no és canceller– i els dirigents europeus ho han entès. Si no gasten més en defensa no només no comptaran a Ucraïna, sinó que pot ser que algun altre país de la UE es trobi en el futur en situació similar. Per això han decidit augmentar en 800.000 milions la seva despesa en defensa. La primera ministra de Dinamarca, la socialdemòcrata Mette Frederiksen –a la qual Trump reclama Grenlàndia– ho ha resumit: "Cal rearmar Europa i gastar, gastar i gastar més en defensa". ¿Recorden Guardiola arengant el Barca amb aquell "guanyar, guanyar i guanyar"?

Per a tot Europa és un moment crucial. Encara més que quan el 2022 Rússia va envair Ucraïna. Merz diu que Europa necessita ser independent d’Amèrica i, per tant, gastar, gastar i gastar. Per a Europa, una revolució cultural. Per a Espanya, molt més. No vam estar en l’Aliança contra Hitler. I tot el que ha vingut d’Occident ha sigut un regal. El pla d’estabilització de 1959 (consell de l’FMI) i el desenvolupisme. Sense ells, res de CCOO. I les exigències democràtiques de 1977 no haurien arribat per consens sense les regles de la UE.

Fins avui, el club occidental ens ha sortit gratis i ens ha donat benestar. Ara ens exigirà més compromisos i diners. Pujar la despesa militar i passar-la de l’1,2% del PIB al 2% ja abans del 2029, com acaba d’anunciar Pedro Sánchez, tindrà costos. Sí, hi haurà fons europeus, com vol Sánchez, que coneix la resistència sanchopancista (Kíiv és lluny de Madrid) amb la qual toparà. Però també haurà de pujar el pressupost de defensa. Amb més impostos. O reduint despeses. ¿Socials? L’aspirina serà el deute i Europa ens animarà. Però caldrà pagar interessos.

Espanya s’enfronta a un gran canvi cultural. De gran part de l’esquerra contrària a la guerra que cridava "l’OTAN, d’entrada, no". I potser de la dreta que en el referèndum del 86 va votar contra l’OTAN. De Fraga a Pujol. Si Felipe perdia el referèndum hauria de sortir de la Moncloa.

Apujar la despesa militar exigeix 186 escons i el PSOE només en té 121. Li’n falten 65 ¿Quants dels diputats que recolzen el seu Govern el seguiran? ¿Quants dels 31 de Sumar i Podem, junts i revolts? Pocs, o cap. ¿I de la resta d’aliats? Potser només els cinc del PNB i el de Coalició Canària. ¿Els set d’ERC? ¿Els de Puigdemont, dels quals ara Yolanda diu que és de dretes?

Com amb el Consell del Poder Judicial i altres coses, l’arquitectura constitucional exigeix mínims consensos, tot i que sigui aferrissada, entre el PSOE i el PP. Les coses són així i m’he cansat d’insistir-hi en els últims mesos. Serien 258 diputats sobre 350. El pacte guanyaria i la resta de diputats –que, tret de pocs, volen estar a Europa sense pagar peatge– acabarien assumint-ho.

Però Sánchez governa unint (bé o malament) tota l’esquerra contra la dreta i l’extrema dreta. I Feijóo, des que va perdre la investidura, actua com si Sánchez fos un president quasi-il·legítim i la prioritat fos "fer fora l’okupa de la Moncloa".

Notícies relacionades

El moviment ens defineix

La tirania del tonto

Ara haurien d’entendre’s, però haurien de pagar un preu que potser no vulguin assumir. Sánchez voldrà creure que tot consistirà a rebre Feijóo com el líder d’un grup parlamentari. Amb una mica més d’atenció que a Rufián. I al final el PP no podrà votar-hi en contra, perquè el rearmament és un programa pactat entre els populars i els socialistes europeus. Però Feijóo pensa, amb tota la raó, que aquest tema exigeix alguna cosa més que un simple acord puntual. I voldrà posar condicions per forçar l’explosió del Govern de Sánchez.

¿I què passarà? Doncs, que si Sánchez i Feijóo són responsables, podran arribar a un acord. Sánchez haurà d’acceptar que la seva coalició de la investidura –que està ja molt sacsejada– no és eterna. I Feijóo haurà d’assumir que la seva seguretat implícita en una majoria amb Vox –com en moltes autonomies el 2023– està en contra de la norma europea: el veto de Merz a l’extrema dreta de l’AfD i la seva coalició amb l’SPD. Tots dos hauran de revisar a fons el seu discurs.