Fa cinc anys

Tot i treballar amb la informació com a periodista i estar al corrent de l’expansió de la covid pel món, no podíem imaginar què significava realment. El tren per anar al centre de Barcelona anava ple a vessar, anàvem com sardines i recordo sentir una certa incomoditat, la sensació que alguna cosa estàvem fent malament. Al cap d’uns pocs dies, aquella mateixa setmana, abans de l’estat d’alarma, vaig agafar un refredat èpic amb febre que em va deixar al llit uns quants dies. No va anar a més, però quan em vaig recuperar ja estàvem tots tancats a casa. No sé si va ser covid el que vaig tenir, perquè en aquell moment no hi havia tests, però aquell refredat no va ser normal. Me la vaig jugar perquè em feia il·lusió portar la meva filla de tres anys a la seva primera manifestació. La presa de consciència. La il·lusió d’un canvi possible. L’orgull dels primers 8M multitudinaris.

Notícies relacionades

El moviment ens defineix

La tirania del tonto

En aquests cinc anys que han passat des d’aquell 8 de març, una part de la societat ha reaccionat compensant la força del moviment que va esclatar a les manifestacions del 2017 i el 2018, i que a Espanya ha fet moure les coses. Lleis que han anat més enllà del que s’imaginava per forçar un canvi de mentalitat necessari. Calia imaginar el remolí.

Per això el feminisme continua sent necessari. El món s’està tornant més lleig i més boig. La reacció davant dels avenços assolits ha estat brutal, com ho és sempre que es desafien estructures que fa segles que estan en peu. La lluita no ha acabat, perquè encara es pretén confondre igualtat amb privilegi i perquè els discursos d’odi han guanyat espai sense cap mena de pudor. Per això continuem als carrers. Perquè, si el món s’ha tornat més caòtic i agressiu, més ens correspon a nosaltres recordar que la justícia i la dignitat no són opcionals.