Desperfectes
La hipoteca ‘jumbo’ de la Moncloa
El cobrador del frac s’ha fet un assidu de la Moncloa, amb factures remeses des de Waterloo. Els set escons de Junts es cotitzen com el diamant vermell. És la hipoteca més gran de Pedro Sánchez, més voluminosa que la de Sumar, i afectarà els vincles habituals entre el PSOE i el seu electorat, fins al punt que núvols carregats de vots poden anar a parar a nous subjectes polítics instal·lats a la xarxa X.
Si als Estats Units, les hipoteques jumbo, d’alt cost, acaben en mercats hipotecaris secundaris, la hipoteca de Junts de la Moncloa té un cost polític ja molt aparatós. Encara imprecís, el seu cost electoral està amoïnant els excol·legues d’Ábalos.
Quan la socialdemocràcia danesa i l’extrema esquerra alemanya constaten els riscos d’una política migratòria laxa, el PSOE de Pedro Sánchez accedeix a la proposta paranoica de Puigdemont sobre com gestionar la immigració a Catalunya. Són les conseqüències de la hipoteca jumbo: de proclamar que la immigració necessita sobre tot un marc europeu es passa a concedir al partit particularista de Puigdemont el gest que reclama per aturar com sigui el creixement electoral d’Aliança Catalana, un partit radicalment independentista, crític amb el procés i que té com a política nuclear aturar l’islamisme a Ripoll.
A la Generalitat de Salvador Illa li correspondrà administrar els continguts fàctics d’aquest gir i no a Junts. No es tracta, doncs, de tenir en compte el que més convé a la societat catalana, sinó d’afegir més lletra petita a la hipoteca jumbo que Pedro Sánchez va sol·licitar per a la seva investidura. D’aquí cap allà van els ministres de Pedro Sánchez a l’enèsim subterfugi semàntic, en contradicció permanent, sense argumentació substancial, a la manera d’aquelles veles que espeteguen segons bufa el vent i duen el bergantí qui sap on.
Falten els detalls finals, el sí però no, i com que tampoc és segur que la reclamació de Junts tingui prou vots al Congrés dels Diputats, és aviat per saber si a Salvador Illa tot això li sortirà car o profitós. El que sí que es pot aventurar és que no té a veure amb la pacificació de Catalunya. El retorn de les seus de La Caixa i Criteria és una bona notícia com a element de normalització econòmica i institucional després del deliri processista, però encara no es pot parlar d’una normalitat natural a la política catalana.
Les seqüeles del procés distorsionen encara el pluralisme polític i ho demostra el fet que els escons de Junts –en declivi, segons les enquestes– de vegades pesen més que la tasca de govern d’Illa. Una cosa semblant passa amb les exigències d’ERC, tampoc pròspera a les enquestes però necessària per a Illa al parlament autonòmic. La presumpta pacificació de Catalunya ha deixat romanents d’inestabilitat i segueixen actives les fal·làcies per no assumir que és una societat bilingüe. A cada sessió parlamentària, Pedro Sánchez seguirà tramitant una hipoteca jumbo que té més a veure amb la seva permanència a la Moncloa que amb l’estabilitat a Catalunya.
