Les retòriques de la intransigència
ACTIVITAT 3 A l’esquerra, nens de P-4 del CEIP Sant Martí mostren un transbordador de paper que els va regalar la científica Alina Hirschmann. Ara fan torns per endur-se’l a casa. A dalt, la mestra Esther Manchón ajuda un alumne a llançar un coet. A la dreta, l’astrofísic Serguei Odintsov conversa amb els nens en una videoconferència amb l’ajuda de la seva col·lega Hirschmann. /
Aquest any, a la celebració del 8 de març s’ha arribat en unes circumstàncies molt diferents de les d’anys anteriors. D’una banda per l’onada conservadora i antiwoke que s’estén a nivell internacional, reforçada per l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units, que impugna alguns de les premisses teòriques i dels èxits del moviment. De l’altra, per la creixent penetració de les idees antifeministes en les societats democràtiques, particularment entre els homes joves, com posen de manifest diverses enquestes. I, finalment, per la creixent divisió interna del feminisme, un moviment que sempre s’ha caracteritzat per la seva pluralitat interna però la divisió del qual ara s’expressa virulentament, en especial entre els que defensen un feminisme transinclusiu, que implica l’acceptació que la identitat de gènere no depèn del sexe biològic i que, per tant, les persones trans són part del moviment feminista, i els que consideren que el feminisme s’ha de centrar en les dones definides des del punt de vista del sexe biològic perquè consideren que això és el que marca la seva socialització i les seves experiències. I tot això amb evidència empírica que la igualtat efectiva entre homes i dones encara no s’ha aconseguit ni tan sols en les societats avançades, ja que persisteixen diferències salarials, sostres de vidre, la primacia femenina en les cures familiars i en tasques domestiques i l’explotació sexual, entre altres diferències.
Per mirar d’entendre per què el feminisme, encara sense haver aconseguit materialitzar les seves aspiracions, està cada vegada més impugnat, és més rebutjat i està més dividit, resulta útil acudir al clàssic Retóricas de la intransigencia, d’Albert. O. Hirschman, una obra que desgrana els arguments que històricament ha utilitzat el conservadorisme davant el canvi distingint tres tipus de retòriques reaccionàries. La tesi de la perversitat, que afirma que qualsevol intent de millorar una situació a través d’una acció deliberada acaba empitjorant-la; la tesi de la futilitat, que considera que els esforços per alterar l’ordre existent són inútils perquè les estructures són tan fortes que tot intent de canvi amb prou feines tindrà impacte; i la tesi del risc, que adverteix que les reformes, tot i que siguin benintencionades, poden posar en perill èxits precedents. I les tres tesis, com profecies autocomplertes, són aplicables a la situació actual del feminisme: algunes de les seves polítiques han fet créixer l’antifeminisme, no s’ha aconseguit revertir situacions que s’intentava remeiar i fins i tot algunes s’han agreujat, i, a més, s’ha dividit el moviment. El conservadorisme tenia raó. Per això i per evitar que la situació s’agreugi, potser convindria abandonar les trinxeres, assumir els fracassos i dissenyar polítiques feministes més consensuals, ja que són les úniques que garanteixen que els canvis, que continuen sent necessaris, siguin acceptats i siguin perdurables.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
