El penúltim quiosc de Barcelona
Després de 42 anys de pujar la persiana a les sis del matí, Joaquín Osuna es va acomiadar del seu negoci al passeig de Sant Joan

Sempre és bo que les notícies, les bones i sobretot les dolentes, te les doni algú de confiança. Per això el teu quiosquer és tan important com el teu barber, que al cap i a la fi té el teu cap a les seves mans (sap moltes coses de la teva vida i a més es col·loca darrere teu amb unes tisores, potencial arma homicida).
Fa mig any es va jubilar el meu perruquer i ara ho fa l’última persona que m’ha donat les notícies (és a dir, els diaris). Després de 42 anys d’apujar la persiana a les sis del matí, quan els monjos encara es desemmandreixen a les Matines, Joaquín Osuna es va acomiadar dissabte passat del seu negoci, un quiosc a la cantonada de passeig de Sant Joan amb Consell de Cent.
Ho va fer amb el pit creuat per una d’aquestes bandes de concurs: a ell li podrien haver donat el premi de Míster Afable, tot i que a la tela posava Em jubilo. Una ziga-zaga de banderins de festa assenyalava a mig matí que allà hi havia coca i també firmes per celebrar Osuna. I una bandada de veïns s’arremolinava al voltant de l’homenatjat. Portaven vasos de cava i tota persona de bé sap que el que és veritablement especial, el brindis popular i antisolemne, comunitari o improvisat, és en vas de cartró i no en copa de vidre fi. El vas de cartró democratitza el brindis, tal com el quiosc, a peu de carrer, on no cal entrar perquè és allà mateix, popularitza no només la informació sinó també la literatura (aquestes col·leccions per entregues).
"El tros de la realitat"
A Osuna dissabte li plovien les ofrenes. Alguns matrimonis li regalaven ampolles de vi i alguns nens li donaven dibuixos. El saludava Juan Cerezo, editor de Tusquets, i prometia passar Toni Cruanyes, el conductor de L’Informatiu de TV3. Tots celebraven el descans d’un home que s’ha llevat abans que els galls durant gairebé mig segle. I es reservaven certa pena perquè desaparegui del seu paisatge.
L’escriptora Victoria Bermejo parlava amb el protagonista. I després la seva mirada, just a sota d’una boina francesa de color os, remuntava aquesta illa del passeig de Sant Joan: "Jo a aquests metres els anomeno El tros de la realitat". Es referia al quiosc veterà, sí, però també a aquests dos negocis siamesos, ferreteria i fusteria, que conserven el seu cartell des de fa un segle.
Notícies relacionades"Llavors, ¿això estava obert quan tu vas néixer?", em diu el meu fill, que aquí ha comprat el seu primer superzing i també la revista de La Patrulla Canina on es va publicar un dibuix seu. Per a ell, soc la unitat de mesura de la solera i la senectut: caic (any amunt, any avall) entre el meteorit dels dinosaures i la primera pedra de les piràmides d’Egipte. "El que é important és que hi era quan tu vas arribar", li dic. Osuna suavitzava que no li quedessin cromos de la Lliga amb la delicadesa d’un metge amable donant un diagnòstic terrible. "És un senyor bo", diu. Ja se sap: Déu revela als nens el que ens oculten els savis i, a més, els permet, com als borratxos, dir la veritat.
L’endemà, Osuna fa inventari amb el jove que seguirà amb el negoci. Passo per davant taral·lejant El periódico de ayer, aquesta cançó de Lavoe que parla de l’obsolescència de l’amor i de la premsa escrita. El problema és que la versió actual seria: "Y para qué leer / el periódico de hoy". Osuna podia vendre, en els seus inicis, 300 exemplars d’una capçalera i prefereixo no donar les xifres actuals. Així que: passin a saludar l’Alfredo. D’això depèn que tingui, amb sort, 42 anys de despertar-se d’hora per davant.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.