Punt d’inflexió

A Trump se li ha de reconèixer la seva capacitat per, dia rere dia, obrir els telenotícies i ocupar les primeres pàgines dels diaris amb les iniciatives més delirants –i amb freqüència fugaces– que entusiasmen els seus seguidors: des d’elegir els periodistes que poden assistir a les seves rodes de premsa fins a pretendre expulsar nens nascuts als Estats Units fills d’immigrants sense papers; des de perseguir jutges, funcionaris o agents de l’FBI a tancar l’aixeta de la cooperació internacional (USAID), o abandonar el Tractat de París i la lluita contra el canvi climàtic (en el qual no creu) i l’Organització Mundial de la Salut, una cosa menys estranya si es pensa que recomanava combatre la covid amb injeccions de lleixiu o que ha posat un negacionista de les vacunes al capdavant del departament de Sanitat. Per no parlar de l’obscè suggeriment de fer una "Riviera de l’Orient Mitjà" a Gaza, sobre els cadàvers de 50.000 palestins morts per les tropes israelianes amb bombes subministrades per Washington.

Aquesta setmana ha sigut encara pitjor i no em refereixo a la yenka d’imposició/ajornament d’aranzels a Mèxic i el Canadà, que ja és greu (Europa està a la llista d’espera) sinó al canvi de la posició nord-americana sobre Ucraïna i sobre Europa. Un ingenu Zelenski va ser humiliat sense pietat al Despatx Oval per defensar la dignitat del seu país mentre els EUA votaven a l’ONU amb Rússia i Corea del Nord, allunyant-se dels seus aliats europeus. Don Trump i el seu vicepresident el van acusar de provocar la Tercera Guerra Mundial per desobeir-los "sense cartes a la mà", com si es tractés d’un joc de pòquer a l’estil d’Al Capone. Confesso que la fanfarroneria, la fatxenderia i la falta de formes del duo Trump/Vance em va resultar insuportable. Dos dies més tard, tallaven a Ucraïna el subministrament d’armes i l’encara més vital suport en intel·ligència. Fins que demani perdó.

Els europeus, preocupats per veure’s també exclosos d’una negociació en què està en joc la seva seguretat, i pel canvi de postura de Trump que deixa molt tocada l’OTAN, s’han reunit aquests dies d’urgència a París, Londres i Brussel·les per posar dempeus una Coalition of the Willing (els que vulguin i puguin), liderada per París i Londres, que ajudi Ucraïna en la seva heroica lluita i ens permeti enfrontar-nos a Rússia si Washington ens deixa sols. És un punt d’inflexió perquè la confiança s’ha trencat. Macron s’ha dirigit per televisió als seus compatriotes per explicar-los la gravetat de la situació i el doble perill que suposa l’agressivitat russa i el canvi de postura de Washington. Un discurs clar, preocupant i valent, en què va anunciar una forta inversió en defensa i es va mostrar obert a estudiar amb els seus aliats la manera d’utilitzar la seva força nuclear en defensa d’Europa. En realitat, tots haurem de gastar més en Defensa i Von der Leyen ha proposat mobilitzar 800.000 milions d’euros amb tota mena de fórmules, molta flexibilitat, molta imaginació, molt sacrifici i molta voluntat política perquè, quan es vol, es troba. Jean Monnet deia que Europa avança a petits passos i grans salts i aquest en serà un, capaç de canviar moltes coses en el nostre continent.

Notícies relacionades

Trenta Pujols

Neymar, ¿per què no?

El paper d’Espanya és una incògnita. Sánchez reunirà les forces polítiques. Només de boca molt suport a Ucraïna, però la realitat és que gastem molt poc en Defensa (l’últim de la UE en relació amb el PIB) i que els socis de Sánchez en el seu govern Frankenstein (Rubalcaba dixit) el recolzaran i poden obligar-lo a fer el cor fort i buscar la complicitat del Partit Popular. Perquè sense diners no estarem tampoc a la presa de decisions que ens afectaran. Consola pensar que Albares garanteix que mai hem tingut més influència a Europa, mentre s’esforça perquè a Brussel·les es parli en català com a prioritat màxima…

Don Trump vol el Nobel de la pau, necessita tenir èxits ràpids i vol afalagar Putin per separar-lo de la Xina. Zelenski i Europa el molesten. S’equivoca.