Rajoy i l’oportunitat perduda

Després d’aquell èxit electoral jo mateix el vaig abordar al restaurant La Ancha de Madrid, una espècie de sucursal del Parlament. Ell se n’estava anant, amb el puro en rest, ja que llavors es podia fumar als llocs, i com a periodista que soc vaig voler saber com va alimentar aquella campanya plena d’intel·ligència i domini. Li va semblar que la pregunta mereixia asseure’s, així que va buscar una cadira, va millorar la temperatura del puro i em va explicar amb detall què va fer perquè Aznar, que no era un home simpàtic, tingués llavors certs dots de comandament i fins i tot de familiaritat. Era un miracle. Mariano Rajoy va parlar molta estona, i jo l’hi vaig agrair, naturalment, perquè no era fàcil, ja llavors, que un polític en exercici tingués paciència per asseure’s amb un reporter que, d’altra banda, ni li anava ni li venia.

Després el vaig veure algun cops, sempre després de dinars, i fins i tot hem sigut veïns als afores de Madrid, on ell continua corrent a la seva manera, és a dir, a poc a poc, amb la lentitud assajada dels veterans. Aleshores, quan fumava puros als restaurants, era un home ocurrent i simpàtic, de manera que aquesta vegada que vaig saber que aquest home tornaria a les Corts per posar-se a tret d’antics col·legues seus, em van venir ganes d’escoltar-lo.

Així que em vaig disposar a veure-ho per la televisió, on anava a explicar, o no, i la veritat va ser que no, la part més difícil de la seva vida política. Des que l’expresident que va afrontar la greu crisi del 155 i voltants va començar a parlar, o a deixar de parlar, em vaig emportar una decepció enorme. La sornegueria que el va fer famós va desaparèixer ben aviat. I fins i tot els seus desitjos de conversar. Ja que davant seu, a poc a poc, va començar a veure males bèsties que li volien mal, i es va oblidar de l’essència del Parlament, i fins i tot del periodisme, que és la d’oferir-se a explicar el que vulguin saber ses senyories o, també, els periodistes que han d’explicar als súbdits l’essència del que va passar. Rajoy va ser responsable del que va passar, per bé o per mal, i si ell no ho explica bé sempre se sabrà malament el que va fer.

Un servidor públic és un servidor públic, i ell no ho ha deixat de ser, ja que mai es deixa de tenir culpes o felicitacions si has sigut un personatge fonamental del teu país. Com que allò no li va agradar, des del principi, Rajoy es va posar a deplorar el que no li agradava dels preguntadors. És cert que de vegades hi va haver alts i baixos, i fins i tot alts i baixos molt baixos, entre els quals el van posar entre l’espasa i la paret. Però aquell Rajoy que va saber tant de sobte es va venjar dels que volien saber com si aquests estiguessin requerint-lo sobre assumptes que eren del seu domini domèstic o secret.

Notícies relacionades

El moviment ens defineix

La tirania del tonto

Així que es va armar un guirigall del qual ell va sortir estant rabiós, i fins i tot demanant eleccions, com si ell estigués en temps d’urnes. Rajoy enfadat és pitjor que Rajoy, i aquesta vegada, a les Corts, on va ser convocat per explicar la part més negra, o ennegrida, del seu mandat com a president del Govern, aquell home que era capaç d’explicar qualsevol cosa com si ho hagués sabut de nen es va enfadar amb els que li feien preguntes com si hagués anat allà per a una altra cosa que per ser preguntat. Els seus el van tractar com un heroi vilipendiat sense raó, i els altres van quedar a veure’s amb ell quan ell va dir que no els volia veure ni en pintura.

Ara que han passat unes jornades del succés, que va ser llastimós i injust amb la Pàtria, resulta extraordinari parar-se a pensar que una cosa que semblava un secret (la identitat d’aquell MPuntRajoy) fos revelada pel ministre que a Rajoy millor li guardava els secrets. Ho va deixar anar aquell ministre, però ja no hi era Rajoy, s’havia enfadat l’home que fa anys va passar per les Corts com si fos Kim de l’Índia, l’amic de tothom. Ara ja se sap que ell va ser, en efecte, M. Rajoy. Potser un dia ho ha de dir ell mateix, li agradi o no li agradi.