La tirania del tonto

Fa unes setmanes, una amiga va vendre el seu pis de 250 m2, que l’estava devorant, i se’n va anar a viure un de lloguer de tot just 80. "Ho vaig llençar tot, fins i tot els mobles", va comentar, i realment semblava alleujada. L’existència de vegades s’estanca i es posa verdosa, com l’aigua dels bassals que no s’assequen durant setmanes, i no et queda més remei que fer alguna cosa per canviar-la. La profunditat del canvi de vida s’estableix en funció de les possibilitats de cadascú en cada moment. De vegades només pots canviar de pentinat, o moure el sofà de lloc, o l’ordre en què tens memoritzats els canals de la televisió. Si la cosa millora, pots acudir a teràpia, o mudar-te, o deixar una feina per l’altra, o desfer-te de la roba que mai et poses, o passar-te a un cotxe elèctric, etcètera. La naturalesa del canvi no és aliena tampoc a la teva personalitat. La història ens ha castigat cíclicament amb personatges disposats a sotmetre el món als seus interessos només perquè això els fa sentir millor. Estem enmig d’un d’aquests moments, amb un home disposat a destruir-ho tot, que no quedi res dempeus, aliances mundials incloses, per tal de deixar-ho al seu gust.

La destrucció exerceix un efecte immediat, reparador, sobre el sistema nerviós de certes persones. No serveix de res trencar, en el sentit que no és útil, genera malestar, patiment, i sovint costa diners, ja que després cal reparar els danys. Però en els primers segons ofereix un inexplicable plaer als protagonistes. Es veu que això no té preu.

Venjança

Notícies relacionades

El moviment ens defineix

La hipoteca ‘jumbo’ de la Moncloa

Tots més o menys sabem què és trencar, o almenys colpejar alguna cosa per frustració, com la porta d’un armariet contra la porta de la qual (mal tancada) acabes de donar-te un cop al cap. Res d’això s’assembla a destruir perquè simplement tens el poder per fer-ho, sense importar que d’altres en pateixin les conseqüències. També pots canviar l’ordre intel·ligent i equilibrat de les coses per venjança. Així estem també.

A Crónicas de la màfia, Íñigo Domínguez explicava que als anys setanta Carmine Galante va acabar de complir condemna i va abandonar la presó amb ganes de recuperar el temps perdut. No era un ningú desitjós de fer mèrits. Tenia una trajectòria respectable. Respectable en qualitat de mafiós, no de membre de la comunitat benefactora. El 1957 havia participat en la cèlebre cimera de l’Hotel Delle Palme de Palerm, quan capos sicilians i italoamericans van establir acords estratègics per impulsar el narcotràfic. Tot just va sortir de presó es va afanyar a saldar alguns comptes que el corcaven. La primera, amb el seu arxienemic Frank Costello. Li tenia tantes ganes que saber que havia mort mentre ell era entre reixes no va fer sinó enfurismar-lo i frustrar-lo més. Ja que no podia matar-lo "almenys es va donar el gust de posar una bomba al seu mausoleu. Volant la tomba es va recobrar una mica". Aquest comportament destructiu, que respon a la idiotesa de qui l’exerceix, també serveix per entendre cap a on ens dirigim avui: a la tirania dels més tontos.