Del colpisme al racisme

Catalunya sota sospita permanent. És igual si volem expressar el nostre dret a decidir via referèndum, o si acotem el cap –via repressió– i plantegem i/o acordem el traspàs de competències que considerem imprescindibles per tal de gestionar la nostra complexitat. En tots els casos, Catalunya és la sospitosa habitual, una fruita enverinada que contamina les plàcides aigües de l’Espanya immemorial. I, en conseqüència, cada peça que es mou del taulell, encara que no sigui de caire independentista, sinó només sobiranista, és una amenaça letal per a la supervivència de l’España Grande.

El darrer exemple d’aquest setge permanent a qualsevol acord amb Catalunya ha estat una autèntica explosió contra els nostres drets, la munició de la qual ha vingut des de tots els flancs ideològics, en una rara (però no sorprenent) comunió entre les posicions més voxistes i les esquerres irredemptes, passant per maese Aznar, guardià sempitern de la unitat espanyola. D’Abascal a Pablo Iglesias, d’Aznar a Ione Belarra, de Feijóo al Gran Wyoming, tots a l’una per salvar la Fuenteovejuna pàtria. No cal dir que uns ho fan des de la mirada espanyolista més integrista i altres des de l’integrisme progressista, que resulta ser tan intolerant i dogmàtic com el primer. És igual quin sigui el tema, tant si es tracta d’un acord sobre fiscalitat o una negociació sobre Rodalies o sobre immigració. Al final el problema no és el què ni el com, és qui és el destinatari de l’acord en qüestió. Ja ho vàrem viure amb tot el seu esplendor durant la negociació de l’Estatut, quan es portaven al TC competències catalanes que estaven contemplades en l’estatut andalús, amb un Alfonso Guerra que prèviament havia tranquil•litzat el personal. El famós "nos hemos cepillado el Estatut" resumia aquesta necessitat de l’espanyolisme de tenir controlada, lligada i emmordassada Catalunya, per tal de regionalitzar la seva vocació nacional.

No és la dreta o l’esquerra, és una concepció nascuda després del 1714 que no ha deixat mai de tenir vocació colonial. I Catalunya –més enllà del País Basc– ha estat sempre la colònia rebel. I això malgrat que molts territoris s’han beneficiat de la lluita catalana, amb la concepció autonòmica com a exemple més evident. No existiria l’Espanya de les autonomies sense la ingent lluita de Catalunya i el País Basc per tenir els seus estatuts, i el resultat el coneixem: la reivindicació catalana i basca va dotar de capacitat de poder les velles regions espanyoles creant les autonomies, i alhora aquesta creació va servir per descafeïnar la nostra sobirania. Cal afegir, a més, que cada vegada que Catalunya ha negociat competències cabdals, no ho ha fet mai en detriment d’altres territoris que, perfectament, podrien voler gestionar-les igualment.

Notícies relacionades

Trenta Pujols

Neymar, ¿per què no?

Si volem referèndum, som colpistes equiparables a les pitjors espècies. Si parlem de finançament, plantejat per pura justícia social atès que tenim un infrafinançament secular que afecta severament els interessos dels catalans, se’ns qualifica d’insolidaris. Si parlem d’incompliment de l’Estat en inversions urgents en infraestructures, som uns victimistes que no en tenim mai prou, amb Rodalies alterant la vida diària de milers de catalans. Si parlem de la llengua, pràcticament som xenòfobs. I ara que Junts ha aconseguit un acord solvent i raonable sobre la qüestió urgent de la immigració, o som destructors d’Espanya o directament racistes, segons baladregi l’Aznar o la Belarra. I això que la competència la gestionarà un tal Salvador Illa, patriota sense màcula i amb manifestacions al costat de Vox per salvar Espanya.

No tenim sortida: per una banda o per l’altra, som el pitjor. I ho som perquè no renunciem a la nostra voluntat de sobirania, i és aquí on la Catalunya sospitosa esdevé culpable. No voler ser una regió castiga a la dreta i a l’esquerra. El pitjor és quan els atacs els fan des de Podem i companyia, sempre dotats d’una mena de supèrbia moral que seria ridícula si no fos patètica. Repeteixen carnets de puresa democràtica amb la mateixa alegria que defensen règims autàrquics. Deu ser perquè gent com Maduro, Khamenei i col·legues de Hamàs no són racistes. Tenen raó, aquests no són racistes: a l’hora de matar, maten a tothom.