El circ

La paraula vista ve del llatí, resultat de veure, reunió de persones, derivat del verb videre (veure). Durant una mica més d’una hora segueixes els tres magistrats que formen la Sala d’Apel·lacions –Vicente Magro, president; Eduardo de Porres, ponent, i Susana Polo– prendre nota de manera aplicada sobre els arguments de les defenses de Puigdemont, Comín, Puig i Rovira, i de la tinenta fiscal del Suprem, l’advocada de l’Estat i la lletrada de Vox contra la denegació de la llei d’amnistia. Fins i tot adverteixes que el president, no sense natural cordialitat, assenteix a algun raonament com quan un està seguint atentament el fil. I alhora saps, ho perceps, que tot està resolt per endavant, que quan acabi la vista, que ja dura una mica més d’una hora, el ponent, magistrat De Porres, elaborarà un esborrany d’interlocutòria, l’exposarà als seus dos col·legues, i decidiran desestimar els recursos d’apel·lació. Aquesta Sala Segona, la cúspide del dret penal espanyol, on se celebra l’audiència pública, es va convertir en el laboratori per avortar primer la proposició de la llei d’amnistia del 2024, que oblida o perdona els delictes dels tres que van eludir l’acció de la jutges de la Sala Segona, i d’aquells dirigents que un tribunal de set magistrats d’aquesta mateixa sala va condemnar a penes de presó i proscripció política, i va torpedinar després d’aprovada la seva aplicació, en el que ha sigut un exercici de ficció jurídica partint d’una deducció tan artificiosa que no només encaixa malament amb el text de la norma i frontalment amb el que és el seu esperit sinó que esquerda els dics de la lògica.

Es podrà entendre que s’han comportat com a jutge i part, sí, que defensat amb destresa política corporativa el que consideren com una tasca que els polítics van posar a les seves mans i que aquestes van convertir en una obra d’art que altres polítics, aliats a les seves víctimes condemnades, han vingut a destrossar. Van ser jutge per condemnar i part per defensar aquestes condemnes. Amnistiar és oblidar. ¿Com oblidar aquesta obra d’art, la sentència 459-19, que fins i tot va ser filtrada bastardament tres dies abans de solemnitzar-ne la comunicació, sense que a ningú se li acudís acarar els telèfons mòbils i els ordinadors dels cantats filtradors?

Eren altres temps en què no es furtava tan preats instruments del dret a la comunicació i a la intimitat. Perquè ¿quina lesivitat podia provocar l’esmentada filtració en els condemnats? No com en temps actuals, on la difusió d’una confessió de dos delictes provoca tal perjudici que exigeix un striptease de cos complet, una investigació nacional i internacional dels telèfons mòbils per enjudiciar –amb o sense aquests– a qui s’intentarà condemnar pròximament.

Notícies relacionades

Trenta Pujols

Neymar, ¿per què no?

No hi haurà vot particular en aquesta apel·lació. Tots a l’una. El monolitisme trencat per la magistrada Ana Ferrer no serà un exemple tot i que hi hagi qui pensi que ha tingut la raó.

Un Suprem que s’ha comportat com això, un Soviet... Suprem, necessitarà el seu temps i una reforma per canviar.