No en el nostre nom

Per començar, ni tan sols saben explicar-nos com es pagaran aquestes noves joguines de la mort: ¿serà a crèdit o directe en vena amb drets socials? Els que volen jugar a geypermans, això sí, amb morts de veritat, ¿tindran la valentia de confessar que haurem de retallar els drets socials per pagar tot aquest armament? ¿Per què ens amaguen que haurem d’abaixar les pensions, de deixar de construir escoles o hospitals, o retallar l’atur? A continuació, venen les esquerdes morals: resulta que no hem de deixar Ucraïna a l’estacada, però en canvi sí que podem posar-nos de perfil davant el salvatge genocidi que perpetra Israel amb els palestins. Quan ens diuen que hem de ser implacables amb Putin però passius amb Netanyahu, ¿és perquè hi ha sàtrapes dolents i sàtrapes bons? Si Barcelona està a una distància molt similar de Kíiv que de Tel Aviv, ¿per què una massacre ens ha d’interpel·lar més que una altra? I parlem també de la qüestió democràtica. Aquesta despesa militar, suposadament tan important per a les nostres vides, ¿on s’ha debatut i amb quin mecanisme s’aprovarà? Una decisió que pot comprometre diverses generacions d’europeus, ¿no s’hauria d’aprovar en un referèndum? Posats a saber, també ens agradaria conèixer quines empreses s’enriquiran amb els nostres diners públics, perquè fins i tot seria graciós que acabéssim alimentant a l’ara oficialment injuriada indústria militar nord-americana. Cert, els pacifistes potser som ingenus i estem passats de moda, però no som tan imbècils com alguns pretenen. El relat improvisat per preparar Europa per a una orgia bel·licista coixeja econòmicament, moralment i políticament per tots costats. I confirma que Europa és molt bona construint cultura, educació i drets socials, però té molt poca credibilitat volent imposar grollerament el llenguatge de la guerra, on només té sentit la pau. No en el nostre nom. Qui ens havia de dir que ho hauríem de tornar a cridar.