Trenta Pujols

¿Com? Preguntant com un curiós i insistent periodista. Des de partidaris i amics –Miguel Sellarés, Miquel Roca, Irene Rigau i Artur Mas– fins a altres crítics com Josep Maria Bricall, els autors del llibre denúncia de Banca Catalana i José María Mena, el cèlebre fiscal. I al món de la premsa. Recordo que quan em va trucar –abans de la pandèmia– vaig pensar que no ho aconseguiria. Però ara, al llegir l’obra i els judicis de periodistes com Lluís Foix, Lluís Bassets, Jordi Amat, Josep Ramoneda, José Antich... m’he emportat una grata sorpresa.

És una notable col·lecció de retrats d’un dels polítics més rellevants de l’última part del segle XX. Va governar i va configurar Catalunya de 1980 al 2023. Va influir molt a Espanya i va despertar tant grans adhesions com fermes antipaties. El llibre mereix ser llegit tant per les generacions que el van conèixer (aporta dades i visions) com per aquelles per a les quals és una història ja passada que va deixar empremta.

El personatge ve de lluny, va ser un activista del CC (Catòlics Catalans) des d’abans de 1960. Ja somiava liderar Catalunya. I en la Transició va fer un partit que volia unir el catalanisme i Construir Catalunya, títol d’un dels seus opuscles anteriors. I el va fer ampli i plural i alhora disciplinat. Per a Pujol, sense autoritat només hi havia buit.

Va aconseguir guanyar les primeres eleccions catalanes del 80 després d’un amarg fracàs en les generals del 77, quan va ser batut pel PSC i pel PSUC. Va alçar la bandera del catalanisme, l’ordre i la influència a Espanya. Però sense entrar en els governs de Madrid. Una causa –no l’única– de la separació de Roca, el seu únic general. La resta –ja abans de la democràcia– van ser només col·laboradors.

¿Banca Catalana? Una ambició desmesurada –voler maneflejar i fer política industrial catalana en el franquisme– que va acabar malament. ¿Mala gestió? També. Va manar 23 anys i no va cometre grans errors. Va decidir no tornar a presentar-se perquè no volia arriscar una derrota davant Pasqual Maragall. No era independentista –sap massa història–, però va tolerar que el seu partit ho fos. ¿Va acceptar ser un jubilat?

Notícies relacionades

Neymar, ¿per què no?

No en el nostre nom

¿La confessió? Com diu Culla, i insinua Artur Mas, un intent de protegir els seus fills de les revelacions de l’"aparell de l’Estat", furiós amb el separatisme. Pujol era el Summe Pontífex de la religió catalanista. I li va arribar el descrèdit quan va confessar que ell –pare espiritual de la nació– havia pecat. CDC es va acabar, Junts és més caòtic que plural, ERC ha liquidat el seu monopoli del nacionalisme i el PSC mana a la Generalitat.

Però l’ombra de Pujol és allargada. Sense un centredreta catalanista i calculador, a Catalunya li falta una part del país.