L’home enganxat a un advocat
Sigui quina sigui la reacció de Rússia davant l’acord aconseguit ahir pels Estats Units i Ucraïna en la negociació que va tenir lloc a l’Aràbia Saudita, s’ha produït un canvi en la temperatura de la crisi: ara la pilota és a la teulada de Putin. A canvi que Washington reprengui de manera immediata l’ajuda militar i d’intel·ligència a Kíiv, el Govern de Volodímir Zelenski accepta respectar un alto el foc de trenta dies, de moltíssim més rang al que va proposar inicialment, limitat a l’aire i al mar. Queda per saber si més enllà de l’abast oficial del compromís acceptat per les parts s’han establert les bases d’una resolució definitiva del conflicte, sobre el qual pesen com una llosa les exigències russes: conservar els territoris ocupats, prohibició que Ucraïna s’integri a l’OTAN, limitació de la seva capacitat militar i acceptació de l’estatut d’Estat neutral.
Però forma part de la trama de la negociació l’observació del secretari d’Estat, Marco Rubio a l’emprendre viatge a l’Aràbia: Ucraïna "ha de cedir part del territori" ocupat per Rússia des del 2014 –es pot deduir que no tot– per arribar a un acord que posi fi a la guerra. I tot i que, amb la boca petita, no deixa de ser un element de les converses en curs l’amenaça de Donald Trump d’imposar sancions a Rússia si obstaculitza la negociació, ràpidament matisada a les xarxes socials, però que allà queda com a referència de fins a quin punt vol el president concloure la qüestió al més aviat possible.
Cal veure quant pesa a Rússia l’envergadura de l’últim atac amb drons contra l’àrea de Moscou, Kursk i altres enclavaments. La primera reacció del Kremlin ha sigut presentar l’atac com un obstacle per arribar a la pau i amenaçar de passada amb un increment de les operacions en el camp de batalla. En igual mesura, s’ha de tenir en compte la limitada capacitat de resposta d’Ucraïna, fins i tot amb l’ajuda dels Estats Units. Tres anys de guerra han demostrat que al màxim que pot aspirar Zelenski és a sostenir una guerra de posicions, sense cap possibilitat de recuperar les províncies perdudes, equivalents a prop del 20% del sòl ucraïnès. Kíiv es veu obligat a buscar un escenari que no arrossegui a la humiliació Zelenski escenificada per Trump i el vicepresident Vance a la Casa Blanca i la claudicació a què aspira Moscou. Però sí que té una carta a la mà: als Estats Units li apressa propiciar un desenllaç durador per atendre altres fronts, alterats per una erràtica política econòmica.
La tossuda realitat és que, en última instància, els Estats Units es donen 30 dies per desfer la troca, ha d’aconseguir la complicitat de Rússia per aconseguir-ho i ha de donar a Ucraïna un mínim de garanties que qui va envair el seu territori no aplicarà al seu aire el que finalment s’acordi. És òbvia la disposició ucraïnesa a cedir i sembla bastant creïble –dins de la volatilitat de qualsevol decisió en la qual hi hagi implicat Trump– la determinació nord-americana de mantenir l’ajuda a Ucraïna però és molt menys segura la predisposició russa a si més no matisar alguna de les seves exigències. Però és així mateix cert que després del parany a Zelenski al Despatx Oval no poden dissipar-se sense més ni més els dubtes sobre el curs de la negociació de Jidda, que, forçós és reconèixer-ho, deixa els europeus com a mers espectadors del desenvolupament dels esdeveniments.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
