La despistada moral trumpista
La realitat és desconcertant. El que hauria de ser, segons els esdeveniments internacionals dels últims mesos, acaba sent el contrari. O almenys això sembla. L’arribada de Trump a la presidència dels EUA, l’impuls d’un perfil psicològic com el d’Elon Musk, l’aparició televisiva del secretari d’Estat, Marco Rubio, amb una creu de cendra al front... tots aquests són detalls que explicarien un país en retrocés conservador i obert a conduir la societat a una moral cristiana d’un altre segle.
No obstant, les manifestacions més públiques, comunicatives i culturals no caminen per aquest escenari. Em remeto als Oscars. La pel·lícula que es va emportar cinc estatuetes no és el millor exemple per a un votant prototip de Trump. Anora és la història d’una noia, diguem que ballarina sexual, que acaba casada a Las Vegas amb el fill d’un oligarca rus. El film té moltes escenes de sexe, acuradament rodades pel seu director, Sean Baker, per no ser excessives, però que són part important de la pel·lícula. No és un Oscar per explicar la nova era Trump, malgrat l’oligarca.
Els crítics cinematogràfics, que tenen més context que el meu, apunten a la idea que la polèmica de les últimes setmanes amb la pel·lícula Emilia Pérez i la seva actriu protagonista, Karla Sofía Gascón, va poder anar a favor de la decisió de donar el premi a l’actriu Mikey Madison. És possible. Però el perfil del personatge de Gascón i ella mateixa ja van en contra del que Marco Rubio, per exemple, veuria amb bons ulls per a un personatge exemplificatiu d’una pel·lícula amb Oscar. ¿Un narco que es vol convertir en dona, interpretat per una actriu trans? De segur que encara no ha sortit de l’ensurt.
Però la cosa no acaba aquí. Una altra de les pel·lícules nominades, Cónclave, tampoc estaria en la línia ultraconservadora que, sens dubte, arribarà a la Casa Blanca. És cert que el film se centra en les disputes de poder que la literatura i la realitat ens detallen que transcorren als passadissos del Vaticà, però el desenllaç de la història, inspirat en la novel·la de Robert Harris Cónclave (Grijalbo, 2017), s’allunya d’una sortida sota els conceptes radicals de les diferents línies de poder que té l’Església. I no es tracta de fer espòiler sobre el sorprenent final de la pel·lícula, però, en tot cas, sí, comentar que els aspectes femenins de la naturalesa del Papa elegit en la trama sorprenen. Aquesta decisió final té en el guió el suport majoritari de la cúria, que aparenta bastant progressisme. En aquest punt, el mateix terme, progressista, deu sonar bastant malament a les orelles d’alguns sectors que envolten Trump.
Tots aquests detalls dibuixen una fotografia en el món de la cultura dels EUA que no coincideix amb el que representen molts dels lobbies que han impulsat la carrera de l’empresari ara president.
Potser som davant un miratge, i el que encara ha de passar ni ens ho imaginem. Però és que ni existeix una mobilització popular, com en altres ocasions, ni dels moviments més extremistes a l’esquerra, ni dels que es posicionen a la dreta, ni del feminista, davant tants paràmetres fora del control trumpista. Sorprenent.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
