La IA ens peta el cap

Perquè, si abans crèiem que ChatGPT només servia per fer redaccions escolars, ara ens escriu discursos polítics i guions de Hollywood. Si pensàvem que les imatges d’Instagram eren de persones reals, resulta que moltes estan generades per IA. I la música... Déu meu, la música. Escoltem una cançó i ja no sabem si l’ha compost un humà amb emocions o si ha sigut un algoritme que ha analitzat els últims 20 èxits de Spotify i ha decidit que el que necessitem és més reggaeton melancòlic i masclista.

Mentrestant, Siri i Alexa s’han convertit en dues de talosses. Lentes i de dubtosa saviesa, la veritat. Dues autèntiques inútils. La tecnologia ha avançat tant que, ara, quan li demanes a Siri que faci alguna cosa, es comporta amb la mateixa personalitat que un minipímer repetint: "Això és el que he tronat en la web". I tu, emprenyada com una mona, perquè ja no tens paciència per a assistents virtuals que no t’entenen.

Notícies relacionades

Pacte d’Estat en defensa

Un parxís antifeixista

I després està el cine. L’altre dia vaig anar al Phenomena a veure la pel·lícula de moda. The Brutalist. Tan perfecta que sembla feta amb IA. Els plans, la il·luminació, l’estructura... tot mil·limetrat, tot seguint el manual de "com fer cine clàssic i avantguardista". Sembla de Haneke, de Lynch, de Lars von Trier, però no és de cap d’ells. És com un greatest hits del cine d’autor. I d’aquí sorgeix el meu dubte: ¿és una genialitat o una còpia sense ànima?

Mentre alguns diuen que no els agrada perquè el protagonista "va de putes" (ai, Isabel Coixet, amb tots els personatges torturats que has creat en el teu cine, ara ens vens amb aquestes), jo em pregunto si no som davant de la primera pel·lícula que, sense ser creada amb IA, ja fa olor d’IA. I això ens porta a la gran pregunta: ¿alguna vegada tornarem a fiar-nos d’alguna cosa.