Quan hagin passat cinc anys
Un dels racons més oblidats del temps en què vam estar exposats a la boirina de la pandèmia és una sèrie de tarda de TV3 –Com si fos ahir– en la qual els personatges, que fan vida normal en un present normal, actuaven, durant els dies de covid, com si el món, al seu voltant, no s’estigués enfonsant. Era fascinant veure com s’enamoraven i es desenamoraven, com discutien i com es divertien, com anaven al bar i passejaven pel carrer, sense que en cap moment hi hagués un sol rastre del virus. Ni mascaretes, ni vacunes, ni estats d’alarma o confinaments. En una sèrie que retrata un present més o menys intemporal (els dies passen, però la vida continua, sense acotacions explícites, de tal manera que, excepte pel que fa a la indumentària o a determinats costums, la telesèrie de sobretaula romandrà vigent al llarg dels anys) es van oblidar de parlar del coronavirus. Vivien en una mena de llimbs de normalitat quan resulta que la realitat normal dels espectadors era tota una altra. Pel que recordo era, en certa manera, una experiència relaxant. Si t’agraden aquest tipus de productes, Com si fos ahir et permetia justament viure la ficció de com si fos ahir, sense el trauma que es vivia a les cases i al carrer, als centres hospitalaris i a les residències d’avis.
La pandèmia va provocar almenys dues coses. Per un costat, la necessitat d’evasió. L’allunyament de la rutina terrible on ens vam enclaustrar, sotmesos al rigor del tancament, sense alternatives. Com a conseqüència d’aquell perímetre obligat, del clos on ens vam haver d’instal·lar, n’hi ha molts que van pensar que la vida consistia en aquella comoditat, en una existència entotsolada. Molts van viure amb inquietud, amb estupor, no tant les successives onades (i les restriccions acumulades), sinó justament les mesures que permetien el retorn a allò que érem abans del virus. Per un altre, la pandèmia ens va empènyer, almenys en els moments més crítics, a pensar que no hi havia un dia de demà. No hi havia futur. De les imatges que en queden, ara que han passat cinc anys d’aquell mes de març, tinc desades a la memòria el Via Crucis del Sant Pare a Roma i els fèretres de cartró d’una funerària de Queens, a Nova York. L’home sol, un símbol, davant la immensitat d’aquell oceà on ens ofegàvem. La fragilitat. I els cossos enquibits en els taüts, com capses de la mudança, on havien d’escriure head en un extrem per saber on era el cap del difunt.
Hi ha una obra de García Lorca que es diu Así que pasen cinco años. En un dels diàlegs surrealistes entre un personatge anomenat Viejo i un altre que rep el nom de Joven, el primer diu: "Me gusta tanto la palabra ‘recuerdo’. Es una palabra verde, jugosa. Mana sin cesar hilitos de agua fría". El Joven respon: "Es preciso luchar contra toda idea de ruina, con esos terribles desconchados de las paredes". El Viejo hi està a favor, però matisa: "¡Muy bien! Es decir, hay que recordar, pero recordar antes; sí, hay que recordar hacia mañana". Aleshores encara no ho sabíem, però recordàvem per a un dia com avui.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
