A contrallum
La soledat
El pueblo más antiguo de Asturias: cuando la naturaleza para el paso del tiempo /
De vegades tinc la impressió que el món intenta dir-me alguna cosa que no entenc. No em refereixo només als avatars de la vida social o política, sinó i, sobretot, a la natura. Surto a caminar pel parc i veig els arbres, els ocells, la gespa, les formigues, l’estany amb els ànecs, respiro l’aire de les primeres hores del dia, carregat d’una humitat agradable, perquè ha plogut durant la matinada. Tot això, em dic, ha de formar part d’una gramàtica la sintaxi de la qual no comprenc. Em passa com al malalt de prosopagnosia, que no aconsegueix reconèixer un rostre familiar a causa de la seva dificultat per acoblar les seves parts. També com a l’analfabet funcional, que sap llegir de manera mecànica, però no entén el que llegeix. A les nits, surto a la terrassa i observo la Lluna i les estrelles i em sembla escoltar en el silenci de la foscor l’existència d’un missatge xifrat les claus del qual ignoro. O surto al carrer l’endemà i el sol acaba de manifestar-se. Comença llavors l’agitació urbana: gent que agafa l’autobús, que entra o surt del metro, que espera davant el semàfor. Ho capto tot, però no distingeixo el tot. Així, arribo a la consulta de la meva terapeuta, m’estiro al divan. Ens mantenim callats. A la fi parla ella. Diu:
–¿Alguna novetat?
–Sí –declaro–, he descobert que el món vol dir-me alguna cosa, però m’ho diu en un idioma incomprensible.
–Ja –afegeix ella per animar-me a continuar.
–Sé el que em vol dir una novel·la quan la llegeixo, o una pel·lícula, o un quadre, fins i tot un d’abstracte, però no tinc cap manera de comunicar-me amb el món.
–Això el deu fer sentir-se molt sol.
–Sí –confesso–, i me n’adono, just en el moment mateix d’haver-ho reconegut, de com de brutalment sols estem els éssers humans davant del món. Fingim que l’entenem, i que ens entén, perquè resulta insuportable acceptar aquest grau de soledat, però el cert és que abandonem aquest món tan perplexos com hi arribem.
Notícies relacionades–Potser aquesta, la de la soledat, és la nostra condició –aventura ella.
–Potser –concloc i abandono la consulta i surto de nou a un món que em crida alguna cosa indesxifrable.
