El món d’ahir és el d’avui

Aquesta tirallonga semàntica és un alleujament i, alhora, un lingüístic crit d’advertència. Es tracta d’una selecció, una mostra significativa, ordenada alfabèticament, de les 200 paraules que, segons The New York Times, l’Administració Trump vol prohibir, o limitar-ne l’ús, en pàgines web oficials, documents i textos públics. L’article, publicat fa uns dies i basat en informes i directrius governamentals als quals ha tingut accés aquest diari, recull com les agències federals han posat en marxa l’eliminació o modificació de certs termes, mentre que han recomanat precaució en l’ús d’altres sense arribar a vetar-los directament. Aquesta política, basada en la cultura de la cancel·lació i que recorda perillosament la neollengua, un dels pilars del règim totalitari a 1984, ja ha començat a aplicar-se. The New York Times ha documentat canvis o eliminacions de paraules a fins a 250 webs del Govern nord-americà, tot i que adverteix que el nombre probablement sigui més gran. I no obstant, la transcendència de la notícia ha sigut relativa, escassa, en el conjunt d’informacions, aclaparador, que diàriament rep la ciutadania. Ja sigui per la meva naturalesa, entre temorosa i pessimista, o per la meva doble condició, periodista i escriptora, observadora de la realitat, el que va revelar el Time em va conduir a un estat d’alerta i va fer que em refugiés, de nou, en la literatura. Aquella mateixa nit vaig tornar a obrir El món d’ahir, el llibre de Stefan Zweig. El vaig llegir per primera vegada el març del 2007, fa just 18 anys. Va ser el regal d’una amiga que havia viscut prou per saber que la Història es repeteix sempre.

Notícies relacionades

Pacte d’Estat en defensa

Un parxís antifeixista

En aquella lectura vaig deixar marcada la pàgina 460, on l’autor, que al Prefaci es descriu com a "austríac, jueu, escriptor, humanista i pacifista", assegura: "El nacionalsocialisme, amb la seva tècnica de l’engany sense escrúpols, es guardava molt molt de mostrar el radicalisme total dels seus objectius abans d’haver acostumat el món. De manera que utilitzaven els seus mètodes amb precaució; cada vegada igual: una dosi i, després, una petita pausa. Una píndola i, després, un moment d’espera per comprovar si no havia sigut massa forta o si la consciència mundial suportava la dosi".

Els ressons del feixisme de llavors, que va acabar amb el suïcidi d’Europa, encarnat en la mort de Zweig, se senten cada vegada més alt aquests dies. Però seguim empassant-nos les píndoles, a poc a poc, dosi rere dosi, aguantant sense que la nostra consciència se’n ressenti. El món d’ahir és el d’avui.