Pacte d’Estat en defensa

Després de l’acord europeu per incrementar la despesa en defensa, com a conseqüència de la decisió de Donald Trump de posar fi a la guerra d’Ucraïna sense importar els danys col·laterals i d’advertir a Europa que la seva Administració es desentén de les necessitats de seguretat europees, Pedro Sánchez va convocar ahir a la Moncloa els representants dels grups parlamentaris, a excepció dels dels partits integrants del govern de coalició i de Vox, amb l’objectiu d’abordar l’estratègia espanyola de seguretat i defensa. Sánchez s’ha compromès a assumir aquest compromís, que implicarà destinar a defensa en primera instància el 2% del PIB i accelerar el termini de compliment, ja que inicialment aquest nivell de despesa no estava previst fins al 2029. És una intenció que xoca tant amb el posicionament del seu soci de Govern com amb els d’altres membres de la majoria d’investidura, com Podem o EH Bildu, que, juntament amb Sumar, van votar al Parlament europeu en contra del rearmament de la Unió, alineant-se amb Vox i les extremes dretes hongaresa i francesa.

El PP, en canvi, que sí que dona suport al pla de rearmament a escala europea, s’ha mostrat predisposat a avalar la iniciativa de Sánchez, d’acord amb la seva posició europea, però li retreu la falta de concreció, així com que esquivi la discussió al Parlament, crítica a la qual s’han afegit altres partits. I, efectivament, més enllà de la proposta genèrica d’incrementar la despesa en defensa, que a més ja es queda curta, perquè tant la Comissió Europea com l’OTAN parlen del 3%, és necessari concretar en què es vol gastar, i per a això cal definir què s’entén per despesa en defensa. Fins ara aquest concepte inclou el manteniment i equipament de les Forces Armades, els costos de personal, la formació i les missions nacionals i internacionals, però en l’actual context cal adoptar una visió més àmplia, tal com defensen els ministres d’Economia i Finances de la UE i com ha fet el mateix Sánchez. Tot i que aquesta visió ampliada no ha de ser un subterfugi per al doble llenguatge que promet amb ambigüitats però no compromet. Un recurs que potser serveix per justificar públicament pactes domèstics incòmodes, però amb el qual no es pot viatjar a Europa. Al seu torn, cal aclarir com es finançarà aquest increment de la despesa, cosa que ni tan sols està clara a escala europea.

La reorientació de la política de defensa que exigeix la situació actual no s’ha de fer per la mínima i amb l’oposició del primer partit al Congrés (d’altra banda, no sembla tampoc que hi hagi els elements per fer-ho), sinó amb el màxim consens, de manera que cal que el PSOE i el PP col·laborin, en aquesta política que excedeix l’àmbit domèstic, com ja ho fan a Europa. Al PP cal reclamar-li el sentit d’Estat que ahir van exhibir alguns nacionalistes perifèrics (Junts, PNB i CC). I al PSOE cal exigir-li respecte institucional, en comptes de parapetar-se a la Moncloa amb reunions de mitja hora que no acosten posicions i només li serveixen per guanyar temps. També que presenti la seva proposta on correspon, a les Corts, encara que això suposi quedar novament exposat, i que eviti augmentar la despesa sense comptar amb el Parlament. Així mateix, cal reclamar als partits a la seva esquerra que deixin d’alimentar falses dicotomies entre Estat de benestar i defensa. Perquè sense un Estat segur, que és el que ara està en joc, no hi haurà benestar.