Hipocondria
Un parxís antifeixista
De la mateixa manera que algú amb una escaiola només veu escaioles pel carrer, una persona obsessionada per la deriva totalitarista del món, amb certa hipocondria feixista cada vegada que llegeix les notícies, en veurà símptomes fins i tot a la seva casa. Quan el meu fill gran m’ensenya el seu avantbraç, on porta anotat amb retolador el número de telèfon de la seva mare, se m’enfila una esgarrifança per l’espinada. El necessita per si es perd, perquè avui participa en un recital escolar multitudinari al Palau Sant Jordi, però el meu biaix cognitiu antifeixista veu un nombre just a sobre del canell i pensa, en fi, en altres coses. La culpa és només meva, perquè en realitat la idea és preciosa. Els alumnes de set anys de 360 escoles públiques de Barcelona es reuneixen al pavelló de Montjuïc per ballar, gràcies a la iniciativa Dansa Ara.
Des de la grada, un mar de nens de segon de primària, la pista dividida en quatre parts perfectes, cada una d’un color. On hi ha aquestes samarretes de quatre pantones diferents, una mirada sana hi veuria, per exemple, un joc de parxís. O, mirats des de dalt, quan aixequen els braços, una fideuà policroma. Una ment temorosa del que ve, amb dos poca-soltes (amb una maduresa inferior que les dels ballarins) al comandament de la primera potència, el que hi veu és una altra cosa. El que assalta aquesta ment, la meva, quan veu com milers de nens piquen de mans a l’uníson i mantenen els colors i el ritme són (oh, Déu) les coreografies de Corea del Nord o de règims totalitaris del segle XX. No puc parar de pensar en el nombre a l’avantbraç quan recordo allò que Hitler deia als seus enemics: «Tu no penses com jo, però els teus fills em pertanyen». La literatura que ha retratat aquestes societats també ho recull.
Notícies relacionadesPer exemple, a 1984, de George Orwell, amb unes vendes que es van disparar davant la primera elecció de Donald Trump. En la societat del Gran Germà, els nens del matrimoni Parsons militen en la Lliga Juvenil d’Espies i (és més fàcil rentar un cervell tendre) creuen en els ideals del seu règim feixista fins al punt d’arribar a denunciar el seu pare davant la Policia del Pensament.
Penso tot això quan hauria d’estar disfrutant d’un desplegament de color i promesa, l’amor per expressar-se amb el cos de tots aquests nens. Fins que em vaig calmant amb les dues úniques coses que m’estoven: la raó i l’emoció. D’una banda, penso que en realitat els feixismes sempre han estat en contra del ball, com els nazis que van intentar vetar swinging kids i zazous, així que en realitat aquesta dansa seria gairebé, sense saber-ho, una promesa de goig rebel. De l’altra, em deixo emportar per les cançons que sonen al Sant Jordi. Se m’entollen els ulls amb Wa Yeah! just quan Antònia Font canten: «Jo cant sa rosa i es cactus / i moltes més coses també, / un llapis d’Ikea, un pistatxo». Al final, una mare desplega una cartolina on es llegeix «Hola, Dylan». Suposo que el seu fill es diu així. Però jo, amb el llagrimall humit davant totes aquestes formiguetes daurades, vermelles, taronges i violetes, aconsegueixo no pensar en aquesta cançó que va sobre el fet que una tempesta enorme caurà, que a hard rain is gonna fall, sinó en un altre vers, don’t think twice, it’s all right, que t’anima a no donar-hi voltes, que tot, almenys de moment, està bé.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
