Txékhov, Hitchcock i el rearmament de la UE

¿És el rearmament de la Unió Europea un fusell en el primer acte d’un drama de Txékhov o un MacGuffin amb el qual avançar una altra trama? ¿Serà un nou salt cap endavant en la construcció europea o marcarà la posició de la UE en el nou tauler, després que Donald Trump hagi donat una puntada de peu a la taula? O hagi vessat una tassa de cafè... De vegades sembla que vivim en una distopia i d’altres en un acudit dolent; depèn del ball de la yenka del president nord-americà.

Europa –aquest sembla ser l’argument de l’obra– diu que es vol independitzar dels EUA. En l’èmfasi de les declaracions polítiques i les anàlisis hi ha una aura de perplexitat. "¿Qui hauria pogut imaginar –s’exclama– que Trump faria el que en el seu primer mandat i en el temps transcorregut des d’aleshores havia dit que volia fer?". Que a Trump (i no únicament a ell a Washington) l’aportació en defensa dels països europeus –amb Espanya al capdavant– li resultava més que insuficient és conegut. Que deixar la defensa d’Europa en mans d’uns EUA dominats per tendències nativistes, autoritàries i il·liberals no és un bon negoci és sabut des d’abans del discurs de J. D. Vance a Múnic. Que Trump i Vladímir Putin tenen una relació especial tampoc és un secret. Hi ha qui s’admira que la UE hagi reaccionat ràpid. La pregunta és per què ha trigat tant: ha tingut quatre anys per fer-ho.

Independitzar-se dels EUA en termes de defensa no és només un assumpte militar, és un salt en la integració europea en un moment en què els extremismes l’amenacen dins i fora de les seves fronteres. Implica plantejar-se una nova estratègia de comerç i un Next Generation tecnològic. Suposa reflexionar sobre les regles de pertinença al club comunitari, en especial sobre socis com Hongria, que en realitat no vol formar-ne part. Independitzar-se també és reformular les regles: una moneda i una defensa comuna requereixen una política i una veu comuna, des de la fiscalitat fins a la situació a Gaza. No es tracta només de diners, de l’escut nuclear francès ni de contractes amb empreses armamentístiques europees. Es tracta de definir qui és, què diu i què fa Europa com a actor polític, tant a escala interna com externa. Vist així, el rearmament seria més un MacGuffin que un fusell de Txékhov a punt per ser utilitzat, i molt menys a Ucraïna. No hi ha temps per a això.

Sigui a l’estil de Hitchcock o de Txékhov, no pot negar-se que desenvolupar una política de defensa pròpia, independent dels EUA i capaç de servir d’element de dissuasió davant Rússia, implica invertir molts diners. Això tindrà conseqüències sobre els comptes dels països europeus amb un Estat del benestar que no és pròsper. Els debats entre l’esquerra i els governs –és igual de quin color polític– seran agitats. A Espanya, sense anar més lluny, Pedro Sánchez, que vol liderar el suport a Ucraïna i la independència estratègica dels EUA, no hi podrà aspirar si Madrid no inverteix més en defensa.

Notícies relacionades

Pacte d’Estat en defensa

Un parxís antifeixista

El debat ideològic sobre l’ús dels recursos és pura democràcia; no és una conversa que hagi d’espantar o preocupar. En aquest context, la visió que la defensa no és un bé públic és errònia. Entre pacifisme, bel·ligerància i expansionisme hi ha una àmplia gamma de posicions intermèdies. L’ordre mundial està entrant en una era de desordre i predomini de la força. Europa, per garantir el seu benestar, ha de ser capaç no només de defensar-se, sinó també de projectar davant la resta de potències –aliades, enemigues o trumpistes– que té els mitjans i la voluntat de fer-ho, i de créixer a partir d’això.

D’això va l’obra: convé no entretenir-se ni en els fusells ni en els MacGuffin.