La tribuna

Caníbals globals

Vivim immersos en un ‘scroll’ continu de fets i esdeveniments, on sobreviuen els més forts o els més afortunats, creient que trobarem solucions individuals a problemes socials

Són cada cop més una trituradora de carn humana que van deglutint sense por ni vergonya, i van convertint grups i països en danys col·laterals

Fa uns quants anys John Elkington arrencava el seu llibre seminal sobre gestió de la sostenibilitat amb una pregunta inquietant: ¿el progrés consisteix a ensenyar als caníbals a menjar amb forquilla i ganivet? Avui podríem dir que la tan celebrada fi de la idea de Progrés està consistint en el fet que els caníbals tornin als seus hàbits primigenis i prescindeixin de forquilles i ganivets: són cada cop més una trituradora de carn humana que van deglutint sense por ni vergonya, i van convertint grups socials i països en danys col·laterals, amb la certesa que ho fan pel seu bé. ¿Seu, de qui? I amb l’afegit que el camp d’acció d’aquests caníbals ja no és el que s’esdevé en el seu entorn immediat: són caníbals globals, on el món ja no és un context que modela la seva acció sinó l’escenari on dur a terme la seva actuació sense restriccions. Ho tenen fàcil, per ser caníbals globals. Perquè la globalització ha esdevingut un procés sense subjecte ni finalitat, i s’ha reduït a una correlació de forces, poder i interessos. Sempre ho havia sigut... també, és clar. Però conjugàvem les globalitzacions en plural, amb diversos focus i propòsits, tots ells entremesclats però amb dinàmiques i ritmes propis: la globalització financera, de les xarxes socials, de les pandèmies, dels moviments socials, de la ciutadania global, de les relacions comercials, dels productes culturals i la indústria de l’entreteniment, etc. Ara en seguim parlant, però han passat a ser un miratge com a tals perquè només són els àmbits on els caníbals globals, segons moments i circumstàncies, confronten les seves forces, el seu poder i els seus interessos. Com ha dit Genís Roca, anem en un cotxe a tota velocitat conduït per un mico amb una pistola.

Però aquests tarannàs no són innocus, també en el que pertoca a les mentalitats, preferències i estils de vida. Potser per això és especialment important recordar dues globalitzacions més: la globalització de la indiferència i la globalització de la superficialitat. La globalització de la indiferència és una expressió del papa Francesc. La globalització de la indiferència és el resultat d’un individualisme sense reconeixement. Un individualisme associat a una mena de blindatge cultural i moral: com que vivim en una societat plural ningú no s’ha de ficar en el que faig i penso ni qüestionar-me res. És un individualisme que no afirma l’individu sinó el seu solipsisme. És un individualisme que exclou l’altre i evita veure’s afectat per la seva situació. No és casual que s’estigui proposant una anomenada teologia de la prosperitat, on es vincula la voluntat i la trobada amb Déu a l’assoliment d’una vida pròspera i reeixida. I, consegüentment, es reforça el sentir-se aliè al sofriment generat per la pobresa, la injustícia, la violència, les diferències o les migracions. La globalització de la indiferència no és que hom ni tan sols escolti la pregunta bíblica sobre on és el teu germà sinó que, simplement, la troba irrellevant i sense sentit. Ignorant que un món interdependent convertirà en real la pregunta que va recuperar Hemingway: no preguntis per qui toquen les campanes, toquen per tu. Perquè tocaran per tots.

Notícies relacionades

L’expressió globalització de la superficialitat té el seu origen en Adolfo Nicolás, l’anterior superior general dels jesuïtes. Cada cop més abduïts per la dispersió i amb el sentiment que algú ha esborrat tot horitzó hem adoptat com a model de vida la nostra relació amb les tecnologies: vivim immersos en un desplaçament (scroll) continu de fets i esdeveniments, on sobreviuen els més forts o els més afortunats, creient que trobarem solucions individuals a problemes socials. Inundats per la incertesa busquem l’aixopluc de la tribu o una companyia que doni escalf a la intempèrie, i ens hi conformem. Per això són difícils de combatre, les fake news, perquè el que hi ha en joc no és què és la veritat sinó qui són els nostres.

I per això són tan necessaris els moviments de ciutadans que planten cara a la indiferència i la superficialitat. No tan sols perquè són el testimoni que una altra vida és possible, sinó perquè el repte que tenim no és dels polítics: és sobretot cívic. Perquè la nostra indiferència i la nostra superficialitat quotidianes són els millors aliats que poden tenir els caníbals. I perquè no deixar-se dominar per la indiferència i la superficialitat és la porta que ens permetrà accedir a l’esperança. Sempre recordant el que digué V. Havel: l’esperança no és la convicció que una cosa sortirà bé, sinó la certesa que té sentit, passi el que passi.

Temes:

Ciutadans Fake news Focus

Inicia sessió 0 Comentaris

Cinc anys després del malson

Afectes personals