Cercas, Gonzalo Suárez i Mario

L’antic deixeble va entrar a la sala atapeïda per escoltar com el llibre era disseccionat pel president del Cercle, Juan Miguel Hernández de León, i per Fernando Trueba, un altre dels amics que el cine, i la vida, li han procurat a qui en un temps llunyà es va anomenar també amb el pseudònim de Martín Girard, cronista de futbol.

Gonzalo Suárez, que ara té 90 anys, va trobar entre uns papers vells un còmic el títol del qual i peripècies semblen haver sigut escrites ara mateix. Ell va escriure ara la lletra de les vinyetes, dibuixades el 1958. Adolfo García Ortega, editor i escriptor, i l’editor Diego Moreno, el van animar a fer d’aquell desafiament l’obra d’art que ara forma part d’una altra faceta insòlita del més variat dels autors espanyols.

El públic va escoltar Gonzalo i els seus presentadors com si entre tots estiguessin generant un espectacle a què no li faltaven ni la intriga de la història, ni l’humor, ni el cine, els ingredients de l’autor de El detective y la muerte.

En un moment de la nit, Gonzalo va adonar-se que a la seva esquena es mantenia el seu amic Cercas, i el va voler posar amb els intervinents. Però Cercas no volia irrompre, així que li va avisar a Gonzalo: "S’aconsella no disparar contra el pianista".

En aquell moment precís s’aixecava del seient un antic amic de Gonzalo, Fernando Villaverde, escriptor, artista, cuiner. "¿On vas?", li va cridar Gonzalo. Aquell home que se n’anava de l’escenari que ara dominava completament l’autor de El caso de las cabezas cortadas, formava part d’una coincidència crucial en la trajectòria literària de l’ara acadèmic, el llibre del qual entorn de la seva trobada amb el papa de Roma, Francisco, està per aparèixer.

Aquest espectador de la nit en què Gonzalo va explicar la seva manera de veure l’escriptura i la vida era el mateix que, l’11 de setembre del 2001, li va obrir a Javier Cercas a una de les grans amistats de la seva vida, la de Mario Vargas Llosa. L’autor de La ciutat i els gossos havia llegit Soldats de Salamina i volia compartir amb el seu autor l’entusiasme que li va causar aquesta manera d’explicar aquell episodi crucial de la guerra.

Mestre i deixeble

La coincidència fatal era que no hi havia lloc a la ciutat perquè ells sopessin: el món s’havia quedat a les fosques, però Vargas Llosa no ho va saber sinó molt tard, al caire de l’hora de la gana. Embrancat en la seva habitual lectura a la Biblioteca Nacional, aliè a telèfons i a esdeveniments, el que després seria premi Nobel se sentia aliè a aquest fet impressionant: s’havia produït a Nova York una catàstrofe que va produir milers de víctimes entre qui en aquell moment treballaven o vivien entorn de les Torres Bessones.

Vargas Llosa va saber molt tard d’aquest impressionant succés i que la seva cita amb el jove autor de Soldats de Salamina patia algunes vicissituds. Així que algú els va buscar un lloc obert i a la fi els dos escriptors van trobar empara i el vell i el jove van segellar així una amistat que mai ha cessat. Va ser Fernando Villaverde el que els va obrir la cuina.

Ara, quan el món ja viu les seqüeles imperioses d’aquell desordre, em va venir a la memòria aquella nit en què gairebé tot semblava buit a la ciutat en la qual es van fer amics, i per sempre, dos dels grans escriptors que ha donat aquesta llengua.

Notícies relacionades

Cinc anys després del malson

Afectes personals

Ells van estrenar els seus intercanvis al restaurant la seu del qual ara es diu Mercato Ballaró i que llavors era d’aquest cuiner apassionat per l’art, a qui se li va acudir tenir obert el seu lloc de menjar per si per allà passaven la curiositat o l’atzar.

I va resultar que aquella nit precisament van fer acte de presència el mestre i el seu deixeble. Va ser una nit inoblidable que em va venir de cop quan vaig veure a Villaverde alçar-se del seu seient que estava a quatre passos del jove que a l’11 S se’n va anar a sopar amb Mario Vargas Llosa i que ara és, per exemple, company seu a la Real Academia Española..