Gene Hackman
El que dura una setmana
Gene Hackman y Betsy Arakawa. /
Fa dies que dono voltes a la setmana agònica, potser inenarrable, que l’actor Gene Hackman va aconseguir sobreviure a la mort de la seva dona, Betsy Arakawa. Produeix angoixa la sola idea de pensar en com van haver de ser aquells set dies en què l’actor, als 95 anys i amb un Alzheimer avançat, va vagar sol per la casa sense ser capaç de demanar ajuda, fins que també ell va morir, a pocs metres de la seva dona. El pas del temps, que és com dir la vida i la mort, és segurament l’obsessió més gran de l’ésser humà des que existeix. No para de colpejar-nos la manera en què s’expandeix, es replega i, al final, ens atrapa. Res es pot fer contra seu. No importa si en forma de mil·lennis, segles, anys, setmanes, minuts o fins i tot segons: resulta esgarrifós el que aconsegueix fer el seu transcurs amb nosaltres.
Entre que vam saber que el matrimoni havia sigut trobat mort a la seva casa de Santa Fe (Nou Mèxic) i finalment vam conèixer les causes i algunes de les circumstàncies de les morts, van passar uns dies en què cadascú va elaborar la seva pròpia teoria sobre el que podria haver passat. La veritat va resultar més terrible que totes les ficcions. Potser perquè no hi ha res que un ésser humà pugui imaginar que no li hagi passat abans a cap altre. Ens esperàvem que haguessin mort per causes estranyes, potser criminals, i les autoritats ens van sorprendre que les causes eren del tot naturals. Horribles, però naturals. De sobte, tenia sentit que Arakawa, de 65 anys, estigués morta al terra del lavabo, prop d’un flascó de medicaments i pastilles vessat; tenia sentit que el cos sense vida de Zinna, una de les tres gosses del matrimoni, aparegués en una gàbia dins d’un armari, i tenia sentit que el cadàver de Hackman fos descobert al vestíbul, en plantofes i al costat del seu bastó. Però que tingués sentit, o almenys una explicació, no ho feia més digerible. Sinó al contrari: la detallada reconstrucció temporal dels fets –la mort primer de la dona, aproximadament l’11 de febrer, i més tard, a l’altura del 18, la mort de l’home– accentuava l’espant. Practicades les autòpsies, es va determinar que Arakawa va morir d’hantavirus, una malaltia poc corrent que es contrau per l’exposició als excrements de rosegadors, i Hackman, víctima d’una malaltia cardíaca. El xèrif del comtat va informar així mateix que, dos dies abans de morir, Arakawa hi havia recollida a Zinna del veterinari, després de ser sotmesa a una intervenció quirúrgica, el que explicava que l’animal estigués tancat en una gàbia.
No es pot saber res, no obstant, d’aquells set dies en què l’actor, guanyador de dos Oscar al seu dia, i ara desorientat i feble, va conviure amb el cadàver de la seva dona, sense poder alertar ningú ni fer res per salvar si més no la seva vida. Falten tants detalls exactes d’aquesta agonia i resulta tan difícil que puguin conèixer-se mai, que a la veritat d’aquella setmana només s’accedirà si s’inventa.
