Més que un club... de futbol

La tradició poliesportiva del FC Barcelona, amb més de sis-cents títols en el seu historial en totes les seccions, forma part de la mateixa identitat del club des dels seus inicis, amb exemples tan notoris com el rugbi (des de 1924) o amb apartats que ara ens semblen inversemblants però que van existir: ciclisme, tennis, natació i lluita grecoromana. El cert és que actualment el Barça compta amb 13 seccions amateurs i 6 professionals, unes de les quals, des del 2015, és la del futbol femení. En els esports d’equip més populars d’Europa (futbol, bàsquet, handbol), el Barça sempre ha jugat un paper destacat, i també ha fet valer el seu poder en altres de més minoritaris, com el futbol sala i l’hoquei sobre patins.

Però el cert és que, a hores d’ara de la temporada, la situació esportiva de les seccions presenta un saldo negatiu certament preocupant. Deixant a part la brillant trajectòria de l’esport rei, tant referent en el masculí com en el femení, i les possibilitats intactes de l’handbol en la competició continental, resulta que la deriva del bàsquet fa perillar tant la continuïtat europea com els play-off de l’ACB, mentre que l’hoquei i el futbol sala han fracassat a nivell internacional davant rivals seculars, en el cas del patí rodat, com el Reus Deportiu i el Noia.

La qüestió que es debat no és només esportiva o conjuntural, sinó que es presenta com un problema enquistat, d’envergadura. D’una banda, les retallades que va impulsar la presidència de Joan Laporta el 2021 van afectar sensiblement les seccions, que ja eren històricament deficitàries. N’hi hagi prou només amb citar que la massa salarial del bàsquet va baixar l’any passat de 38 milions d’euros a 27. Així amb totes les altres que, d’altra banda, penalitzen a l’hora de calcular el fair play salarial. D’altra banda, la situació del Palau Blaugrana, que és una estructura precària, amb més de cinquanta anys, i no s’entreveu el projecte d’un nou espai on allotjar a les seccions. I, per acabar, tot i que no deixa de ser important, una certa deriva en la direcció esportiva i institucional, amb canvis constants en l’aparell tècnic o amb una parsimoniosa contemplació del naufragi i una interinitat preocupant en la cimera dels esports professionals, de moment pal·liada amb el nomenament del mític Xavi O’Callaghan com a responsable.

La realitat del Barça, apressat pels deutes a curt i a llarg termini (préstecs, hipoteques i finançament de l’Espai Barça), amb pedaços improvisats en cada nova debilitat financera, posa en perill la continuïtat de tot allò que l’identifica com una entitat més enllà del futbol, fermament arrelada en una manera singular d’entendre l’esport en tota la seva extensió.