El maldestre mite del català emprenyat

1
Es llegeix en minuts
Imagen de archivo del Tribunal Constitucional.

Imagen de archivo del Tribunal Constitucional. / David Castro

La psicologia col·lectiva és difícil d’entendre. No sabem gaire bé a través de quins mecanismes les societats estableixen els seus consensos implícits, això que els sociòlegs anomenen "el que es dona per descomptat", ni de bon tros sabem com s’estableixen els termes dels grans debats. A Catalunya, s’ha imposat en l’última dècada un estereotip bastant estúpid que és el del "català emprenyat". Una idea freudiana que va servir per emparar la renovació fallida de l’Estatut, la seva posterior revocació, una part del procés independentista i la lenta tornada a la normalitat. Es tracta d’una fórmula que permet els polítics, i alguns empresaris, eximir-se de tota responsabilitat en la presa de decisions. Es va promoure un Estatut perquè la gent ho demanava, es van pactar de matinada les retallades per la mateixa raó, es van manifestar contra la sentència del Tribunal Constitucional, es va promoure la idea de la independència per donar sortida a aquest malestar i així successivament. Uns quants, asseguts al voltant d’una taula ambientada en naftalina, es reuneixen periòdicament per decidir què ha d’enutjar als catalans en cada moment per preservar els seus interessos aristocràtics i convencen els polítics d’aquí, però molt especialment als d’allà, de la resposta que s’ha de donar.

El cas més flagrant d’aquesta manera de procedir és el de les infraestructures de transport que avui repassem al diari. Moure’s a Catalunya pel corredor del litoral, sigui amb tren o amb cotxe, és un infern. Perquè alguns van decidir per tots que els catalans ens havíem d’enfadar perquè es talaven arbres a La Panadera, perquè es feia primer l’AVE a Sevilla i no ens importaven les rodalies, perquè pagàvem peatges, perquè s’obrien carreteres al Vallès, perquè es construïen nuclears, perquè es despleguen xarxes elèctriques... Enfadar-se per tantes coses alhora comporta els dèficits dels quals ara paguem les conseqüències. Però no som imbècils i aquesta vegada no ens enfadarem amb qui ho arregla.