La molèstia de la diplomàcia
Hi ha una certa incomoditat entre els diplomàtics per les acomodacions del ministre Albares, encara que –com se sol dir– el servei diplomàtic acaba anant al pas de les polítiques nacionals, de vegades amb satisfacció i d’altres amb reticència continguda, esperant que se’l tracti amb fair play. Als Estats Units és molt més greu: d’una banda, Elon Musk s’ha encaparrat a purgar a fons l’administració pública nord-americana –especialment el Departament d’Estat– mentre que el vicepresident J. D. Vance es va estrenar a Europa amb un dels discursos més antidiplomàtics del nostre temps, després de secundar activament el president Trump en el reality show –antidiplomàcia pura– de la increpació a Volodímir Zelenski.
El microcosmos diplomàtic del vell Occident trontolla per les escomeses del trumpisme. És com si li volguessin eliminar de la seva trajectòria tants estratagemes efectives a la guerra freda o l’experiència històrica en mil i un conflictes. Ni els tics diplomàtics més inconvenients podran anul·lar tot quant ha representat fins ara la bona diplomàcia, com a servei a l’Estat i a l’ordre mundial. Els diplomàtics de vegades fallen, però fallen molt més els polítics, tan necessitats de l’aprovació dels votants, fins a extrems grotescs i molt cars.
S’acusa els diplomàtics d’ambigüitat i cinisme però és que la borrositat semàntica ajuda a esquivar conflictes o camuflar-los i fracassa quan els agreuja. No debades el Departament d’Estat està domiciliat al barri FoggyBottom -fons amb boira-, a Washington. Els lectors de Proust passen molt bones estones amb les ambivalències expressives del diplomàtic Norpois, sempre aspirant a ser ambaixador a Constantinoble. La diplomàcia també té els seus plaers privats com explica a les seves cartes el senyor Juan Valera, gran faldiller de legació.
Durant la guerra freda, l’ONU va ser massa sovint l’escenari d’una pantomima on la Unió Soviètica aportava personatges de guinyol per anar en contra dels Estats Units. Des dels seus orígens, a l’ONU es pot comptabilitzar al minut les discrepàncies entre el que diuen les nacions i el que després fan. L’espectacle, fins i tot després de la guerra freda, dona per a molt. Tot i així, amb tot el que sabem o no, és injust esperar de l’ONU garanties d’harmonia universal.
Ara Trump diu que vol posar fi a tot això, però ¿es conformarà a ocupar cada dia els titulars o és que prefereix un caos propi, exclusiu i perjudicial per al seu país? Trump està pel tot o res davant l’evidència contrastada que en una negociació ningú no s’emporta el cent per cent.
A YouTube bé tenim la cèlebre escena del 1960 amb el líder soviètic Nikita Khrusxov colpejant el seu pupitre amb la sabata a l’Assemblea General de l’ONU. El primer ministre britànic Harold Macmillan va tenir una resposta flegmàtica: “Em pregunto si podríem tenir traducció”. Encara que ja gairebé ningú no recordi que va existir la Unió Soviètica, convé anotar que, comparat amb Stalin, Khrusxov gairebé era un àngel.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
