Pactes per no pactar

La incapacitat per arribar a acords de legislatura impedeix l’establiment de projectes a mitjà i llarg termini i es tradueix en inestabilitat, lentitud i increment del desafecte ciutadà respecte de la política. La sospita que l’Estat espanyol està més pròxim a la crisi avui que el 2017 i que la normalització política a Catalunya pot ser un miratge alimentat, simplement, per la desorientació de l’independentisme s’aguditza amb aquest pactar que no es pot pactar i amb la celebració, per part dels interlocutors habituals, d’un córner com si fos un gol.

En la política general, la incapacitat dels dos grans partits que s’autoproclamen d’Estat per arribar a autèntics acords d’Estat és paradigmàtica. La política d’immigració, el desenvolupament constitucional per enfrontar l’ambició catalana, la crisi de relació amb el poder judicial, les relacions internes de l’Estat autonòmic i la política exterior se’n ressenten dràsticament. La improbabilitat de poder comptar l’un amb l’altre obliguen al PSOE i al PP a buscar aliats entre els adversaris declarats del mateix Estat. No està demostrat encara fins on podria arribar el PP en la seva aproximació a Vox; en canvi, s’intueixen els límits del PSOE per satisfer les expectatives dels seus socis parlamentaris i els seus socis de Govern, cosa que explica que Pedro Sánchez només pot aspirar a malviure políticament per arribar amb opcions a la pròxima convocatòria electoral.

Aquesta governació a crèdit, un crèdit polític la quantia del qual no s’ha establert públicament, agreujada pel fluctuant estat d’ànim dels independentistes, té a Catalunya una conseqüència complementària a la generació de desconfiança: l’espanyolització de la política catalana. Durant els anys del procés, les conseqüències judicials de l’enfrontament mantingut pels governs independentistes van influir en aquesta espanyolització: el pèrfid Estat era el deus ex machina de les desgràcies del país. La diferència substancial d’aquesta tendència és que ara es viu com l’expressió d’un factor positiu de col·laboració institucional, que de totes maneres és ineludible, atesa la dependència de Sánchez de Junts i ERC.

Notícies relacionades

‘HollIAwood’

La Barcelona que es vol moure millor

Fa temps que el president Sánchez no comenta com dorm, malgrat l’escenari. La normalització de la política catalana, proclamada per PSC i PSOE, està pendent del futur de la llei d’amnistia, en el millor dels casos. La urgència dels socialistes per salvar la investidura va propiciar que la llei del perdó fos atorgada per uns vots al Congrés sense el compromís explícit de Junts i ERC d’assumir cap reconciliació. Mentrestant, el galimaties és colossal. Independentistes i PSOE juguen al gat i al ratolí de les seves evidents debilitats, amb episodis grotescos com el de la qüestió de confiança manejada per Carles Puigdemont com espantaocells, fins que un observador internacional el va fer veure un perill obvi per a qualsevol resident a Catalunya.

El PSC, que vol pactar amb qui sigui, sobreviu en el Govern per la impossibilitat transitòria d’un pacte entre ERC i Junts, presoners dels seus errors el 2017 i la necessitat dels quals per justificar el seu suport al PSOE del 155 els empeny a presentar les concessions autonòmiques de Pedro Sánchez com el no va més del son dels partits independentistes. No fa tant, aquests mateixos partits proclamaven des del Palau de la Generalitat el final de l’autonomisme i menyspreaven les competències autonòmiques com almoines del passat colonial; ara busquen incrementar-les perquè les gestionin els socialistes. Sol els groupies dormiran.