¿Travessar el riu? Sol a Brussel·les

Sánchez, però, segueix assetjat per l’oposició i –no tan lògic– pels seus socis més pintorescos: Junts i Podem. Encara no té pressupostos i l’ha atrapat el tsunami Trump-Putin sobre Ucraïna, que obliga Europa a augmentar dràsticament la seva despesa militar. Ja no té assegurada la protecció americana de l’OTAN. La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, insta a apujar en 800.000 milions (la meitat del PIB espanyol) la despesa militar de la UE, cosa que forçarà els estats a incrementar el seu pressupost de Defensa.

El compromís era dedicar-hi el 2% del PIB (ara serà el 3%) i Espanya, amb l’1,2%, està en el gran grup dels negats. Sánchez, que vol comptar a Brussel·les, ha promès fer-la pujar al 2% abans del 2029. ¿Com? No té els vots necessaris perquè no només una bona part de la seva majoria hi està en contra, sinó que el seu soci Sumar hi és molt reticent. I a més Yolanda Díaz ha perdut comandament. Volia les seves 37 hores i topa amb la despesa militar.

El president sap que ara i a Madrid no pot travessar aquest riu. Doncs a distreure’l. Primer, jurant que en cap cas abaixarà la despesa social. I aquest any –la concreció europea encara està pendent– creu que podrà sortir-se’n amb els fons de contingència (uns 4.000 milions) del pressupost. Pensa que així evitarà l’explosió de la seva trontollosa majoria. I anar tirant... a l’espera de les decisions de la UE.

La bona solució –traslladar a Espanya el pacte europeu pel rearmament– li és impossible. El pacte amb el PP –la realitat europea– trencaria el seu Govern, tret que el PP ajudés. I Feijóo no ho farà, perquè vol fer fora Sánchez. Però en aquesta qüestió tant l’un com l’altre són una mica presoners del que es va acordar a Brussel·les. A curt termini –si la majoria de Sánchez no es trenca– el PP només li pot complicar encara més la vida. I Sánchez voldrà això. Amb els fons de contingència, sense votacions al Congrés i dient homenades com ara que lluitar contra el canvi climàtic també és una despesa de seguretat. A Yolanda Díaz li agrada.

A Alemanya, però, la CDU de Merz (el PPE) està pactant amb l’SPD un nou govern perquè no vol tractes amb l’extrema dreta. I les forces centrals (CDU, SPD i els verds) ja han acordat descafeïnar el fre fiscal, establert a la Constitució per la CDU, que limita l’endeutament anual al 0,35% del PIB. Ara aquest 0,35% no comptarà per a la despesa militar i es reserven 500.000 milions (exigència de l’SPD i els verds) per a infraestructures. Merz, que va fer campanya a favor del fre fiscal, ha canviat en pocs dies. Igual que per a Sánchez, la necessitat és virtut.

¿El pacte Merz-SPD pot fer millorar la relació entre Sánchez i el PP? No, però Sánchez haurà de cuidar les formes amb Feijóo. No l’hauria de rebre, com va fer dijous, igual que a Rufián o a Bildu. I Feijóo ha d’interioritzar que Merz és amic, però que Vox no agrada.

I s’anirà veient que no només Espanya, sinó tots els països de la UE, suaran de valent per fer pujar la despesa militar. Macron és fantotxe, però França té un dèficit del 6,5%, el doble que Espanya. I a Itàlia, Meloni, al contrari que Abascal, es modera i demana fons europeus per a la defensa. Com Sánchez. Al final, tot apunta a més fons comunitaris (deute europeu) i a més deute dels estats que la UE permetrà. Val més més deute que no pas més Putin.

Notícies relacionades

Rodalies i AP-7, vies paral·leles

Explantar

¿Contenir la despesa social? Potser una mica. ¿Reduir-la? No ho voldrà ningú. Avui el descontentament dopa l’extrema dreta i a Europa només Ione Belarra considera que portaria la revolució proletària.

Així, mig despullat, però desvergonyit, pensa resistir Sánchez. ¿Se’n sortirà? Al final haurà de travessar el riu de la despesa militar. Com Alemanya. Feijóo també s’haurà d’adaptar, com a mínim respecte a Vox. ¿Poden fer alguna cosa plegats Sánchez i Feijóo, com han fet Merz i l’SPD? Sembla que no. ¿El PSOE i el PP? Potser sí, però després de les eleccions.