Guanyadors i perdedors

Rússia i Ucraïna també perden. Ucraïna perquè ara la guerra afavoreix Moscou, i perquè Trump força una negociació a la qual Putin arriba amb avantatge per imposar les seves exigències territorials, de neutralització i de renúncia a l’OTAN, que Washington sembla assumir per endavant després d’humiliar públicament Zelenski. Però Rússia té seriosos problemes econòmics, ha augmentat la repressió interna (Navalni, Prigojin), i a Síria ha perdut un aliat i potser un parell d’importants bases militars, mentre el cost econòmic, en vides humanes i en imatge internacional, que té la seva invasió d’Ucraïna és tan alt que la seva victòria pot acabar sent pírrica. Kíiv ha acceptat una treva temporal forçada per Washington i ara la pilota és del costat de Moscou, que no sembla entusiasmat amb la idea i que previsiblement augmentarà les seves exigències.

La Xina segueix atentament l’impacte de l’arribada de Donald Trump que, de moment, únicament li ha imposat uns aranzels del 20%, lluny del 60% que anunciava, i que Pequín ha respost amb prudència i intel·ligència per no anar a una escalada, mentre es concentra en sectors i regions particularment sensibles per als republicans i mira Ucraïna amb la vista posada a Taiwan.

El no parlar amb una sola veu i les nostres divisions internes han impedit a Europa tenir un paper decisiu a Ucraïna i a l’Orient Mitjà. Trump ens imposa aranzels i amenaça de reduir el seu suport militar, mentre la pugna comercial sino-estatunidenca ens pot agafar al mig i en la digital som mers espectadors. Els nervis a Brussel·les creixen davant el temor de quedar davant una Rússia expansiva sense la protecció del paraigua nuclear nord-americà. Si Putin creu que l’agressió és rendible, ja podem començar a preparar-nos. Però Trump pot ser el revulsiu que necessitem per fer el que fa molt temps que sabem que hem de fer. Aquests últims dies assistim a una cascada de reunions i de decisions encaminades a dotar-nos de l’anhelada autonomia estratègica, que és més necessària que mai. És només el principi d’un procés que serà llarg i complicat però, si ho aconseguim, acabarem entre els guanyadors.

Notícies relacionades

Israel reprèn la guerra

El valor de les vísceres

El gran triomfador dels últims temps és Israel, que més d’un any després dels atemptats terroristes de l’octubre del 2023 ha enterrat l’Eix de Resistència que l’amenaçava; gairebé ha acabat amb Hamàs i ara vol expulsar els palestins de Gaza i de Cisjordània amb ajuda de Trump; ha decapitat les milícies de Hezbol·là al Líban i li ha beneficiat la caiguda del règim de Bashar al-Assad a Síria perquè ha desaparegut un enemic i també el corredor terrestre per on l’Iran enviava armes. A més, Israel ha aprofitat per destruir els arsenals de Damasc i per ocupar militarment la muntanya Hermon. Jerusalem vol reconfigurar l’Orient Mitjà d’acord amb els seus interessos de seguretat i, de passada, augmentar el seu territori. Suposo que les greus acusacions de genocidi i les condemnes per crims de guerra semblaran a Netanyahu un preu assumible pels molts rèdits obtinguts.

I mentre Turquia augmenta la seva influència regional en zones fa anys sotmeses a l’imperi otomà, l’Iran és entre els perdedors, ja que s’ha quedat sense els seus aliats Hamàs, Hezbol·là i Síria i ha de decidir si vol tenir relacions normals amb els seus veïns o si prefereix seguir com la revolució que tant temen. També ha de decidir si s’arrisca a creuar el llindar nuclear que el faria tan intocable com Corea del Nord, amb el probable risc que els EUA i Israel no els ho permetin. Aquests assumptes són avui objecte d’acalorats debats a Teheran, que es prepara per rebre un tracte molt dur per part de Trump. Encara és aviat per saber si Síria guanya o perd, perquè allà encara pot passar de tot i convé esperar abans d’anticipar resultats. Les últimes notícies parlen d’esclats de violència sectària però també de la integració dels kurds en les estructures del nou règim.