2
Es llegeix en minuts
7.291

EFE

Hi ha paraules que et poden perseguir tota la vida. A Isabel Díaz Ayuso la perseguirà fins al final dels seus dies una xifra: 7.291. Un documental excel·lent en el cinquè aniversari de l’holocaust a les residències de gent gran a Madrid ha acabat de fixar el número mític. Per intentar escapar de la fatalitat d’aquesta xifra, Ayuso i la seva maquinària de propaganda han intentat amagar-la, manipular-la i fins i tot substituir-la per una altra d’inferior, però ha sigut en va. Perquè, tal com es detalla en el senzill i demolidor reportatge de Juanjo Castro, entre el març i l’abril del 2020, van morir a les residències de la Comunitat de Madrid 9.470 persones, de les quals 7.291 no van ser derivades a cap hospital i, per tant, van ser abandonades a la seva sort. En poques setmanes, van morir a Madrid gairebé el 20% dels residents, una xifra monstruosa que doblava la mitjana de la resta d’Espanya. ¿Com va ser possible aquesta atrocitat? D’entrada, perquè la gent gran que ingressa en residències són vulnerables, i la pandèmia es va rabejar amb ells per la seva dependència i fragilitat. Però, a Madrid, la tragèdia va arribar a cotes dantesques per raons ideològiques: un govern neoliberal havia anat privatitzant gairebé la meitat del parc de residències, amb el consegüent dèficit d’atenció i cura de les persones grans. La pandèmia va ser terrible a tot arreu, però a Madrid es va trobar, a més, serveis públics deliberadament debilitats per beneficiar el sector privat i uns centres d’acollida que havien sigut convertits en negoci, on l’atenció era vista com un destorb.

L’últim factor devastador va ser el de la desinformació i manipulació, que continua avui dia. Després de la seva victòria electoral, Ayuso va desmuntar la comissió d’investigació i va començar una campanya (en mitjans amics) per fer creure que les xifres eren inventades i destinades a perjudicar-la. Mentre Ayuso ha intentat presentar-se com una màrtir, l’única realitat és que no només ha sigut incapaç de visitar i homenatjar les víctimes com es mereixien, sinó que a sobre ha deshumanitzat els familiars i els ha assenyalat com rivals polítics. ¿Els sona aquesta estratègia roïna? És la que ha adoptat Mazón amb la dana a València, on 219 persones van morir en poques hores, probablement totes abans que la primera alerta arribés a la població. Mentre València col·lapsava, el president gaudia d’un improbable i vergonyós dinar de més de sis hores, sobre el qual es continua contradient diàriament. Prèviament, les polítiques neoliberals de Mazón, destinades a desmantellar l’Estat de benestar, s’havien carregat la Unitat d’Emergències pel fet que havia sigut creada pel govern anterior. A continuació, va promoure la desinformació, intentant sense èxit culpar els mitjans i derivar responsabilitats cap al Govern central. Som, per tant, davant un patró idèntic de comportament del PP envers les tragèdies: polítiques neoliberals tràgiques, retallada de serveis públics, negligència, manipulació i, finalment, deshumanització de les víctimes. A Madrid, una xifra gravada a sang i foc ressonarà com un recordatori del que pot passar quan el PP governa amb majoria absoluta. Set mil dos-cents noranta-un.