La catalanitat

Preterit en el nostre debat públic per l’omnímoda hegemonia política i mediàtica del nacionalisme català, un concepte potencialment cívic i integrador com el de la catalanitat amb prou feines havia apuntat fins ara. Però la catalanitat, deia Gaziel, "té la màgica virtut de plantejar en termes extraordinàriament amplis el mateix que el mer catalanisme reduïa a una extraordinària estretor". D’allà la importància que els catalans que ens sentim catalans i espanyols no deixem que ningú mercadegi amb el concepte i l’acabi desdibuixant per sempre, associant-lo a la visió excloent i obtusa que propugna el nacionalisme lingüístic.

La catalanitat és, com la castellanitat, un element essencial de l’espanyolitat, i encunyar-la amb rigor històric i respecte al sentir aclaparadorament majoritari dels catalans d’ahir i d’avui pot ser una bona manera d’enfocar l’anomenada "qüestió catalana" des de la lleialtat a Espanya. Fa dècades que el nacionalisme català intenta desnaturalitzar la catalanitat desposseint-la de la seva dimensió hispànica i nega la condició de català a tot aquell que, sent-ho, hagi manifestat el seu compromís amb l’esdevenir d’Espanya. Per al nacionalisme el bon català ha de ser, per descomptat, nacionalista, monolingüe i antiespanyol, però això, en realitat, no té res a veure amb la catalanitat, que al llarg de la història s’ha caracteritzat per la seva dimensió hispànica, el bilingüisme i l’amor a Espanya.

Juan Boscán, Antoni de Capmany, la catalana Agustina d’Aragó, Ramón López Soler, Jaume Balmes, el general Prim, Eugeni d’Ors, Dalí o Ferrater Mora, entre molts d’altres, encarnen aquesta catalanitat oberta i còmodament instal·lada en l’espanyolitat que els nacionalistes neguen. De fet, pràcticament tots ells han sigut menyspreats, quan no obertament ignorats, per la història instituïda com a oficial a la Catalunya nacionalista.

Criteris passats

No tots els catalans som nacionalistes, però tots els catalans –fins i tot els més antinacionalistes– tenim dret a formar part de la catalanitat sense que ningú qüestioni la nostra espanyolitat, i viceversa. Entre altres coses, perquè aquesta és l’única manera de sumar al projecte d’una Catalunya veritablement cívica tants catalans que no estem disposats a assumir la fractura sentimental amb la idea i la realitat d’Espanya que imposa el nacionalisme hegemònic per concedir el carnet de catalanitat. Sentir-se orgullosament català i alhora profundament espanyol és, de fet, el sentir més comú entre els catalans al llarg de la història, i també avui. D’aquí que mirar de construir la catalanitat sobre la base de criteris etnolingüístics passats –com els que destil·la el document firmat pel PSOE i Junts– constitueixi una aproximació teratològica a la realitat catalana.

Notícies relacionades

‘Adolescencia’, l’enigma de l’odi juvenil

7.291

Excloure de la catalanitat Carmen Laforet, Eduardo Mendoza o Juan Marsé per raons lingüístiques, o Albert Boadella, Javier Cercas o Francesc de Carreras per raons ideològiques, penjant-los l’etiqueta de botifler, suposa a la pràctica sacrificar la catalanitat a l’altar del nacionalisme essencialista que governa Catalunya des de fa dècades.

Catalunya només serà una comunitat veritablement cívica quan els seus governants assumeixin la seva contextura social i històrica, això és, el seu bilingüisme, la seva pluralitat interna i el seu proverbial compromís amb aquest orteguià projecte suggestiu de vida en comú que és Espanya. Només així Catalunya tornarà a ser punta de llança d’Espanya i recuperarà la seva esplendor. Altrament, es continuarà esllanguint afligida d’un insuportable narcisisme de la petita diferència que genera desconfiança entre catalans i embafament entre els nostres compatriotes de la resta d’Espanya. Només així tots els catalans podrem dir sense complexos: ¡Visca Catalunya! i ¡Viva Espanya.