Rodalies, l’estafa, l’estafador i l’estafat

Junqueras ha demanat perdó per l’ignominiós escàndol de les pancartes falses i la guerra bruta contra els adversaris que es va gestar a l’interior del seu partit. No cal dir que s’ha tret totes les puces de sobre, ell no hi era, ell no sabia... I està bé, perquè sempre és bo disculpar-se, fins i tot quan la disculpa arriba tard, fa olor de naftalina i té un objectiu de blanqueig descarat. Però atès que a l’ínclit president d’ERC li ha sortit el mossèn que li adjudica la saviesa popular, fora bo que s’animés a continuar demanant perdó, sobretot per l’hàbit de deixar-se aixecar la camisa cada vegada que negocia amb el PSOE, sia Madrid, sia Barcelona.

I de tota la llarga llista d’estafes, la més bèstia és la de Rodalies, feta amb nocturnitat i pública traïdoria, deixant el rei republicà més despullat que la Venus de Milo. És tan cridanera l’estafa que qui ha negociat l’aturada de la vaga amb els sindicats ha estat... el "Ministeri espanyol". "Renfe no se toca", clamen des del Madrid del poder, i el clam repica a les goles sindicals, tan amatents als interessos espanyols com allunyades dels interessos catalans. De fet, el pacte per desconvocar la vaga ha provocat la marxa enrere en el traspàs de l’R1, que continuarà sota gestió d’Adif, de manera que queda clar que els sindicats fan la feina bruta a l’Estat. I, tot i l’acord, que envia el pretès "traspàs" a la pura defunció, es permeten mantenir el xantatge, i avui mateix els usuaris de Rodalies han patit una nova jornada de desori, amb trens suspesos i retards generalitzats.

Amb aquest penós episodi es clou un capítol més de l’etern memorial de greuges de Rodalies, que acumula tota mena de dèficits, retards, suspensions de trens de distància curta, mitjana o llarga, problemes de catenàries, embolics de tots els colors i una incidència en la vida quotidiana dels usuaris que ha esdevingut un infern. En el rerefons, un Estat que ha volgut mantenir centralitzada la gestió de Rodalies, però l’ha abandonat durant dècades sense les inversions necessàries, ni tan sols les més urgents. De fet, fins i tot s’ha permès incomplir reiteradament les inversions que estaven acordades pressupostàriament, sovint després de llargues negociacions. És una història que acumula anys de reivindicacions catalanes, tants com anys de desídia, oblit i menyspreu del poder espanyol. La conclusió és inequívoca: l’Estat ha abandonat els usuaris catalans secularment, tant com ha fet en les inversions globals del país. No ens tracten com una prioritat necessària, ens tracten com una nosa.

Notícies relacionades

Aquest conte s’ha acabat

Junts, part del càrtel

De fet, el que ara passa no és nou. Catalunya va ser pionera en l’aventura ferroviària i per això el tren Mataró-Barcelona va ser, el 1848, el primer de la península. Però cal recordar que es va finançar amb l’impuls de l’empresari Miquel Biada i tot el capital va ser privat, després que el ministre d’Hisenda, el marquès de Salamanca, denegués reiteradament les ajudes perquè "el tren no parte de Madrid". Cal afegir que Salamanca era banquer i va utilitzar el càrrec de ministre d’Hisenda en benefici propi per promoure un tren alternatiu Madrid-Aranjuez i aconseguir el tracte bancari que negava als catalans. Tot i així, no aconseguiria aturar el tren català, que seria el primer, i a més va arruïnar el banc. Per a més alegria, l’Estat ens va deixar un regal enverinat: no va acceptar la petició catalana perquè el nou tren tingués la mateixa banda que la francesa, i gràcies a això hem estat més de cent anys sense la connexió adequada amb Europa.

En el passat remot, el recent i en el present, l’estafa continua. I la responsabilitat recau directament en els dos grans partits que han governat l’Estat en democràcia, especialment el PSOE, que l’ha governat més anys que el PP. Any rere any han persistit en la desídia, i això inclou els ministres catalans, com l’actual president Illa, que han format part de la vergonya. Els usuaris de Rodalies no pateixen per voluntat divina. Pateixen perquè l’Estat espanyol els ha abandonat durant dècades, mentre en negava reiteradament el traspàs. Per això l’estafa actual és especialment sagnant: primer, perquè plou sobre mullat; segon, perquè la blanqueja un partit que fa dos dies volia la independència, i la demanava justament per la lesió als interessos catalans que patim per part de l’Estat. Quina ironia del procés, aquest final!