Diumenge a la nit, un acord entre el Govern i els sindicats majoritaris de Renfe permetia la desconvocatòria de les set jornades de vaga en protesta pel traspàs de Rodalies a la Generalitat. A canvi, els representants dels treballadors arrencaven diverses concessions: Renfe tindrà la majoria de les accions (però no al consell d’administració) de l’empresa mixta que gestionarà el servei; aquesta estarà integrada, almenys temporalment, al grup Renfe; els treballadors no podran ser subrogats contra la seva voluntat fora del perímetre d’aquest grup empresarial i el traçat de l’R1 seguirà gestionat per Adif tot i que la titularitat passi a la Generalitat. Malgrat l’acord, durant tot el dilluns es van repetir incidències en el trànsit de Rodalies: sigui perquè la pressa no va permetre organitzar el servei després de la desconvocatòria, sigui per una actitud de vaga encoberta, i sense serveis mínims, per part dels que no van subscriure el pacte. Una cosa que fa pensar sobre les raons que hi hagi pogut haver en altres moments arran de diverses disfuncions.
Els socialistes i ERC, les dues parts que es van comprometre al traspàs com una de les condicions de la investidura de Pedro Sánchez el 2023 i, ja en un primer nivell de concreció, de la d’Illa el 2024, consideren que l’acord no vulnera el que van firmar, tot i que posposi algunes mesures. Durant dos anys segons ERC, sense un termini determinat si es considera el text del que han firmat els sindicats. El cas és que l’acord suposa una lectura com a mínim àmplia del que van acordar al seu dia aquestes dues forces polítiques: el traspàs integral de material mòbil, personal i infraestructures a una entitat mixta amb majoria de la Generalitat passa a ser relatiu en aquests tres últims conceptes. Però això és una cosa que la realitat havia anat imposant: ja fa un mes, en una entrevista en aquest diari, Oriol Junqueras acceptava que la nova entitat fos filial de Renfe si això facilitava la integració de la plantilla en termes de pau social, i avui mateix la secretària general del seu partit, Elisenda Alamany, admet que es tractarà d’un procés "llarg i difícil". Molt diferent ha sigut la reacció de Junts, que ha proclamat la "defunció del traspàs" i el portaveu de la qual, Josep Rius, apunta que "el problema no és només que Rodalies sigui una filial de Renfe, sinó que tenim un president que és una filial del PSOE". De vegades, algunes declaracions són més transparents del que pretenen ser: es pot deduir que amb altres protagonistes/beneficiaris, potser la valoració seria diferent.
Ni tot marxa segons el que es va firmar el 2023 ni s’ha destapat que el pacte era fum. El que s’està revelant, i reconeixent, són les dificultats d’un procés que té una complexitat important i encara més si ha de servir per millorar un servei que entorpeix la mobilitat de centenars de milers de ciutadans. Amb una plantilla que té com una de les seves prioritats mantenir oberta la mobilitat a altres parts d’Espanya, per posar un exemple, només és possible bastir un nou operador autònom amb un mínim grau d’integració en la matriu Renfe i amb la formació d’un cos propi de personal. I una cosa i l’altra demanen temps. Separar els diferents serveis i recursos ferroviaris que comparteixen una mateixa xarxa pot servir d’ajuda perquè la gestió sigui més pròxima en el cas de Rodalies, però també complicar-ne encara més la gestió. Aconseguir el primer i evitar el segon hauria de ser l’única prioritat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
